Africa del Sur (Rep. de Sudafrica, Namibia, Botswana, Catarates Victoria)

octubre de 2004

Ricard i Teia

El bitllet BCN-JNB-BCN el vaig comprar a www.cheepflights.com , que es on oferien el millor preu, el JNB-CPT i el VFA-JNB els vaig comprar mitjançant l’agencia http://www.siyabona.com de SA, els mateixos on vaig comprar el programa ‘overland’, ells varen facilitarme els codis de reserva com a bitllets electrónics, sense cap bitllet en paper !!!..

Dia 30 de setembre - El vol de BCN a LHR es de BA, però l’opera IB, a Londres hi tenim unes 3 hores, suficient per que no ens perdin l’equipatge, si tot va bé. Aprofito per passar per el mostrador de SA i preguntar si puc obtenir els bitllets en paper dels que tenim com a electrónics, no es pot – ja ens els donarán a JNB.

Dia 1 d’octubre – A Londres ens sorprén descobrir que entre BA i SA hi han uns 10 vols diaris entre LHR i JNB. El vol LHR-JNB també funciona sense cap incident i després de recollir l’equipatge i passar aduanes, obtenim els bitllets per el salt seguent fins CPT. Però els del vol VFA-JNB no es poden expedir a SA, doncs surt de Zimbabwe. No els tindrem fins que arribem a VicFalls.

A l’aeroport de CPT ens espera el taxi encarregat, que ens porta fins l’hotel. Está al barri de Sea Point, tocant al mar, es una mica ‘kumbayà’ peró correcte, ens coloquen a una cambra superior a la reservada, però decidim pagar el suplement, doncs es força agradable i ample. Hi han pocs clients i tots força mes joves que nosaltres. Sortim a estirar les cames per una mena de passeig maritim, amb un airet molt fresc i una maca posta de sol que anuncia les futures que disfrutaren la resta del viatge, aquesta part de la ciutat te un caire turístic, semblant a Platja d’Aro per els hotels i comerços. Per sopar ens quedem al hotel i tastem un magnífic ‘steak’ de vedella amb amanida i fruita fresca, acompanyat per un excelent vi negre del païs, s’agraeix després de les 24 hores de ‘pinso’ als avions i aeroports. El menjador es molt obert al jardí i resulta massa fresc per relaxars’hi gaire, aviat entrem al bar per escalfar-nos.

Dia 2 – Anem a peu fins l’area del Waterfront, una inteligent recuperació dels molls comercials, que els ha convertit en el principal lloc de lleure de la ciutat. La situació de Ciutat del Cap als peus de la Table Mountain (1000 mt.) i arran del mar es espectacular. Es dissabte i tot el Waterfront está molt animat de visitants, turistes forans i del païs. Per dinar mengem uns excelents calamars arrebossats i una bona cervesa, a un dels establiments d’aquest sector, quan una taula es queda buida, les gavines fan rápidament neteja de les restes. En un dels recons del port descansa un gran lleó marí que ignora als humans, tot prenent el sol. Tenim una extranya sensació, podríem estar al port de San Francisco – amb més negres – i fent l’aperitiu a una tasca andalussa ¡!!

Moltes botigues de caire turistic, tipus ‘Maremagnum’ i mostradors d’agencies de viatges i activitats de lleure per la regió. Hi contractem un viatge d’un dia per la Cape Peninsula i un altre per la zona vinatera. Així complementarem els dies fins a sortir el 6 amb el ‘overland’ de Wildlife Adventures.

Tornem al hotel rendits de la passejada i amb sensacions molt agradables. La idea que teníem d’Africa no té res a veure amb l’entorn que ens envolta, podría ser EE.UU. o Australia o Mexic.

Per sopar anem a un petit restaurant Thaï, una mica massa picant peró molt bó.

Dia 3 – El tour amb un petit bus surt resseguint la costa cap al S. El paissatge podría ser de Costa Brava, peró amb una muntanya encinglerada i plana per dalt, que está 1000 mts. per sobre nostre. En una de les primeres cales, amb unes torres d’estiueig de molts milers de dollars, ens saluden dos grans balenes que s’hi passegen tranquilament. La carretera es espectacular serpentejant la costa i els torrents que baixen de la muntanya. A l’extrem de la peninsula hi ha les tres puntes que caracteritzen aquesta partició del oceá Indic i del Atlántic. Més novetats, un grup d’estruços aprofita que la maror está baixa, per anar picant moluscs al mar, entre les algues. No ens imaginavem que aquestes aus visquessin també a tocar del mar.

El Cap de Bona Esperança ens rep amb un bon sol i podem acabar la visita del extrem sur de la peninsula pujant caminant a la punta de Cape Point (també hi ha un funicular). Es un castell natural penjat sobre els dos oceans, molt ben arreglat per passejar-hi i gaudir del paisatge amb els seus espadats. En cas de tempesta ha de ser una experiencia estremidora. La vegetació es molt especial, amb moltes espécies endémiques, que no es troben enlloc més. Resulta que es una reserva de micos babuins, es interessant, peró son animals que han associat als turistes amb una possibilitat d’obtenir menjar facilment, i cal no portar res de menjar a sobre, ni deixar-ne a dins del cotxe, doncs no s’hi pensen gens en fer accions rápides de ‘collita’ que poden resultar en agresions als humans. N’hem vist dos exemples al aparcament del funicular. Una mare portaba una criatura als braços, que menjaba un gelat, sobtadament surt un gran babuï (mes gran que un doberman) de dins dels arbustes i corre cap a ells, la mare reacciona magníficament i pren el gelat del crio per llençar-lo lluny, el babuï no dona temps a que el gelat toqui a terra i marxa amb la collita. Uns minuts després veiem un cotxe d’on surten xisclant varies persones, estaven menjant assentats dins del cotxe i prenent el sol, quan un altre babuï ha decidit participar-hi entrant dins del cotxe per agafar el que pogués. El xofer ens comenta que si l’animal es sent agredit a dins del cotxe, el primer que fa es afluixar-hi els budells, per marcar territori. Deu ser una experiéncia deliciosa ¡!!.

Dinem al restaurant que hi ha al peu del funicular, amb uns finestrals que presenten una grandiosa visió del extrem sur d’Africa, per el costat del Indic.

Ara el recorregut retorna per la costa E, o sigui la del Indic. L’aigua es mes calenta i aviat hi veiem més balenes, aquesta vegada saltant en una mena de jocs aquatics molt espectaculars, están a uns 150 mts de la platja i ens ho mirem embadalits, som a Boulders, aquí hi ha també una interessant colonia (protegida) de pinguins, d’una especie molt petita – els adults son gairebé com les oques. Es un bellíssin racó amb sorra clara i grans roques de granit rosat, arodonides per el mar, formant varies caletes.

El tour s’acosta a Ciutat del Cap, l’última visita es al jardí botánic d’una antiga finca d’en Cecil Rhodes. Malgrat el cansament del dia, la bellesa del lloc i la seva grandiositat de paisatge, riquesa botánica i boniques esculptures modernes natives en pedra, tot resulta un agradable comiat a la Cape Peninsula.

Per sopar provem un restaurant grec, que resulta bastant deficient, encara que soportable. Els preus son sempre més economics que a casa nostra.

Dia 4 – Avui fem el recorregut per tres valls on s’hi produeix vi, ja des de 1850 ¡!!

Son valls amples i tancades per altes i escarpades carenes de muntanyes rocoses, les vinyes i els grans casals dels productors construeixen un paisatge molt bell i de gran elegancia. Visitem 5 productors que ens ofereixen 5 tasts cada un, o sigui que podem acabar ben pets ¡!!. Ens expliquen que no envelleixen el vins mes de 3 anys, generalment els posen al mercat al 1er o 2on any. Els seus raïms varietals tenen un gust diferent als que estem acostumats nosaltres, al ser vins joves dominen els aromes de fruita tant en els blancs, com en els negres i rosats, en general els trobem molt bons. Fan també algun ‘cava’ de fermentació en cuba, peró nosaltres estem massa condicionats per el nostre paladar de ‘brut nature’ i no ens atrauen gaire. El pais també fabrica una gran varietat de ‘wine-coolers’ que son refrescos de vi amb molt baix contingut alcoholic, resulten molt agradables i una bona alternativa a la Cola i similars. Després els trovarem per els altres països que visitarem.

Dinem a Stellenbosch, en un gran i agradable parc per picnic, propietat de una de les preincipals cerveseries del païs –Spier-. Hi han els mostradors per comprar el que vulguis, com si fos un gran ‘colmado’ , si es cru – ho couen per el client, i després surts a les taules del gran parc a menjar i contemplar el panorama.

El xofer te unes faccions evidenment industániques, ens comenta la positiva evolució del païs des de que va acabar l’apartheid. Ens diu que els seus avantpassats eren de Madras, a la India, ell es ja la cinquena generació que es aquí i que tots es senten tan surafricans com qualsevol altre. Veritablement, sembla un miracle que aquesta transició es fes sense una gran venjança per part dels no blancs. Esperem que el païs pugui millorar rápidament per totes les clases socials ¡!!!

Tornem a sopar al hotel. Aquesta época es encara en temporada turística baixa a Ciutat del Cap, i hi han molts restaurants que encara no han obert.

Dia 5 – Avui agafarem el bus City Explorer que fa un recorregut ‘obert’ per la ciutat i els voltants. Permet pujar i baixar en qualsevol de les parades. Anem caminant fins el Waterfront per agafar-lo. En una parada del centre – entre grans gratacels – aprofito per fer-me canviar la pila del relotge. Un ‘tecnic’, que está instalat a la porta de una escala amb una petita taula portátil, fa la operació rápida i económicament. El centre está format per una original combinació d’edificis colonials antics i altres de moderns (bancs, asegurances....). També anem al teleferic que ens pujará a la Table Mountain, té un recorregut llarg i vertical en una cabina rotatoria que et permet la vista en totes direccions, amb una certa sensació de mareig. Al matí la carena estaba emboirada peró ara ja tan sols hi queden unes filagarses que es despengen per la carena com a cascades. A dalt es pot passejar per aquesta gran plana calcaria en forma de taula, disfrutant d’un panorama de la ciutat i de la costa que justifiquen sobradament el preu (elevat) del bitllet. Cal reconeixer que els fundadors de la ciutat varen encertar la situació, es sens dubte una de les mes maques que hem visitat. La tornada amb el bus entra per el sur, o sigui que ens deixa al costat del hotel i ja hem visitat les diferent perspectives dels entorns.

Avui tenim la reunió a l’hotel, amb la resta de companys de viatge, per l’itinerari que comencem demá.

La empresa va fundar-se a Zimbabwe fa 20 anys, en fa 2 que van emigrar a Cape Town per la dramática situació al seu país.

El líder del tour i xofer del vehicle es en Tikey i l’ajudant i cuiner es en Manda (tots dos d’etnia shona). Ens donen les instruccions i els paguem uns calers que calia portar en efectiu (part del preu del tour, que utilitzen per pagar en ‘cash’ segons on s’está, i probablement per estalviar-se impostos ¡!!).

El vehicle es un camió MAN de molta potencia, s’ha sustituit la caixa de càrrega per una gran cabina de passatgers, amb seients de bus, grans finestres i uns compartiments tancats per l’equipatge i trastos.

Hi han dos grans calaixos-nevera per guardar-hi menjar i begudes i afegir-hi gel cada dia. També hi ha una petita caixa forta on hi guardarem la documentació i els calers, la clau la anirem passant d’un al l’altre cada dia.

Es un vehicle gairebé nou, tan sols ha fet uns 38.000 km, té capacitat per 23 passatgers i tan sols serem 11

Els altres viatgers son:

D’Alemania,  Natalie i Annete, i Stephan

D’Holanda, Albert i Corinne, Peter i Eveline, Karen i Marieke

Dia 6 – Sortim a les 7 del matí, com que faig cara de ser el que corre menys si m’escapo, m’assignen a mí la clau de la caixa forta. Poc es pensen que probablement correría més depressa que gairebé tots ells  J !!!

El recorregut es de 730 km fins a Gariep, a la riba del riu Orange, frontera amb Namibia, on acamparem.

El paisatge va tornant-se mes sec a mida que pugem cap al nord, continua fent força fresca; les corrents antártiques del sur del Atlantic refreden molt el clima d’aquesta part al SW d’Africa. El principal atractiu d’aquests kilometres es la evolució del terreny, es deixen endarrera els camps i les valls verdes (aspecte mediterrà) i s’entra a zones de muntanyes cada vegada mes ermes, fem algunes parades ‘biologiques’ i un picnic a la carretera per dinar. Tornem a veure verdor al arribar a la tarde al riu Orange. El camping fa goig, unes terrasses de gespa que s’aboquen al riu i al devant, les carenes desertiques de l’altra riba. Sopem a la vora del foc un excelent rostit de xai, fet a les brases. Les tendes que portem al camió son del tipus igloo, de lona molt gruixuda, i varilles de ferro molt robustes, está clar que no están pensades per portar-les a l’esquena – pesen potser 15 kg cada una - son molt cómodes i amples, pots estar dret a dins; un matelás d’espuma per cada persona – una mica bruts. Com que hem portat els petits inflables, estarem molt cómodes. A la nit hi ha molt de soroll, el bar es a tocar de les tendes i aquesta es l’última nit per els que acaben els seus tours a Ciutat del Cap, en els recorreguts que va en el sentit contrari al nostre . Llástima d’aquest enrenou, doncs el lloc es veritablement encantador, la lluna plena sobre el riu hi donava un toc magnífic. A la nit plou una mica, menys pols per demá.

Dia 7 – Relax a la vora del riu, interessant i tranquila passejada amb una barca neumática, remant i gaudint dels espadats a les dues ribes, ens diuen que en aquesta part del riu no hi ha cocodrils, com que no fa gens de calor, no caldrá comprovar-ho. S’agraiex una activitat aixi de tranquila, després de la kilometrada d’ahir.

Dia 8 – Entrem a Namibia, desert de muntanyes, comencem a veure alguns animals salvatges: 3 cebres de muntanya força lluny, estruços i 4 springbock, aviat en tastarem els seus bistecks; les carenes que tanquen el Fish River comencen a acostarse. Arribem al camping de Hobas, es un lloc bastant agradable en mig d’aquest desert de muntanyes. Una vegada instalats pugem amb el camió fins al mirador del Fish River Canyon, ens quedem bocabadats, les seves dimensions son menors que el del Colorado, peró es més fácil abarcarlo amb la vista, no em canso de fer fotos, la posta de sol que s’ens ofereix es espectacular. Estar en un lloc així sense multituds emprenyant al voltant nostre, es un privilegi impagable.

L’Annette ens convida amb un pica-pica i vi, per celebrar avui el seu aniversari. Quin lloc mes ben escollit per fer-ho ¡!!, amb l’inspiració del vi, començo a parlar-los en alemany i en Tikey i en Manda primer es pensen que m’enfarfollo per que vaig pet, fins que els alemanys els confirmen que no es així  J. Espero que la meva imatge de més vell del grup no en surti malmesa...

Veig que tots hem comprat vi per el viatge, els uns en botelles i nosaltres en uns práctics ‘bricks’ que porten aixeta, la provisió ens permetrá beure vi amb tots els àpats fins gairebé els últims dies.

Sopem al camping i aquesta nit ja es tranquila, surto de la tenda a mitja nit per anar al WC i em trobo uns grans orix pasturant entre les tendes, no em fan ni cas.

Estem molt impresionats per les llums de les sortides i postes de sol africanes, i també per la lluna – quan n’hi ha. Les llums d’Africa son per somiar-hi.

Dia 9 – Avui son 630 km, el desert en variants sense fi, grans planes, barrancs, muntanyes i cingles, les dimensions del paisatge son aclaparadores. Primer es va guanyant alçada i després es baixa cap al desert de dunes. Arribem al camping del parc a Sesriem, hi ha una llum magnífica de tarde amb aquesta sorra roja. A la nit els xacals es passegen per tot arreu, son molt espavilats i sobreviuen per la seva capacitat d’adaptació. S’aixeca vent i el polsim de la sorra penetra per tot arreu, menys mal que no es neu – o ja estaríem ben xops. La temperatura es freda, peró no gela.

Dia 10 – Sortim encara de nit, per intentar veure la sortida de sol des de dalt de la Duna 45, ens toca esperar una mica a la porta del parc, no obren fins les 5. El camió ens deixa al peu de la duna quan comença a clarejar, tots pujem corrent sorra amunt, peró aviat es marquen distancies entre els que pugem, la sorra cedeix i es molt cansat pujar a un bon ritme, son uns 200 mts de desnivell que fan bufar de valent. El vent aixeca la sorra i es fa dificil no respirar-la, aconsegueixo arribar a la cresta final just quan el sol apunta per la carena del Est, esbufego com un condemnat peró estic satisfet, en Albert arriba poc després treient el fetge per la boca (aixó que es carter i está fet a caminar). Moltes, moltes fotos, malgrat el vent i la sorra. La Teia ha estat respirant sorra i te la gola molt coenta – i la paraula - , no ha arribat a dalt per el cansament i l’ofec. Esmorzem al costat del camió, al peu de la duna. Després fem una volta per el parc de Sossusvlei acompanyats d’un guia oficial. Resulta molt interessant per les seves explicacions sobre la vida dels ‘bushman’ al desert, sobre la formació de les dunes i per el seu peculiar sentit del humor. Al camping les tendes están inundades de sorra, algunes que no estaben ben montades han estat aterrades, la nostra ha aguantat bé. Operació neteja i dutxa, continuem trobant-nos aquesta sorra finísima a les dents, orelles, a la roba, etc. Dinem i descansem al costat de la piscina. Al tard anem a visitar la gorja de Sesriem, no es gaire interessant, peró es propera i així passegem i fem gana per sopar de nou al camping. Mes fotos de la posta de sol.

Dia 11 – Un altre vegada nit i matinada amb molt de vent, menys mal que havíem embalat i protegit amb bosses de plástic tot el que es podía, no ens cal netejar-ho tot de nou. No obstant els sacs de dormir están ben coberts de sorra. Les cremalleres de la tenda están gairebé bloquejades amb la sorra, ens cal sortir arrossegant-nos per el poc espai que podem obrir. Després de recollir-ho tot i d’un esmorzar enriquit amb aportacions minerals del païs (sorra) marxem en direcció a la ciutat costera de Swakopmund (que significa ‘forat del cul’ – de veritat!!!). El paisatge alterna el desert de muntanyes i les planures ermes, al acostar-nos a la costa ja es veuen de nou grans dunes. Fem el picnic de dinar al passeig maritim de Walvis Bay, una població amb una important industria pesquera internacional i bonics xalets d’estiueig. Un gran grup de flamencs rosats ens contempla des del aigua, mentres dinem.

Uns pocs kilometres més al nord arribem a Swakopmund, aquí es dorm al hotel, es senzill però net i agradable, cambres espaioses. Tots aprofitem per fer una bona espolsada al pati, dels restes de sorra del equipatge. Per variar de menjar cada dia carn, volem sopar peix (ens sembla que es un lloc adient amb tanta industria pesquera) i ens recomanen una tasca on hi ha una certa afluencia de gent (principalment turistes), demanem una plata variada, tipus ‘mariscada’. El material no té mal aspecte, peró no saben preparar-ho, les ostres les serveixen gratinades amb un bon gruix de formatge – no es nota que mengis marisc. Els calamars están recremats per fora i freds per dins, el peix está tan refregit que sembla un carquinyoli cruixent , peró el vi blanc que demanem es excelent. Preus raonables – sempre força mès economic que a casa nostra. Fins ara l’unic producte del mar que hem disfrutat de veritat son els calamars arrebossats, semblen fets a ‘l’andalussa’.

Aquesta ciutat encara conserva alguns edificis de l’epoca colonial alemanya, i es produeix una cervesa excelent, podríes estar a Baviera ¡!!

Dia 12 – Avui tenim tot el día per descansar i passejar a Swakop...

Al matí sortim a fer una volta en unes canoes que porten dos motors fora borda. Ho hem agafat per recomanació d’en Tikey i resulta un éxit, a la poca estona uns grans dofins d’uns 4 mts ens acompanyen nedant i jugant amb les motores, com si els agradés aquesta mena de dansa creuant per devant i per sota de les barques. Mes endavant veiem una inmensa colonia de foques, els seus lladrucs i la pudor dels excrements es senten de força lluny, alguns exemplars espavilats neden cap a les barques i esperen l’obsequi de unes sardines que porten els barquers, un gran mascle treu el cap per la borda de la barca i amb un bon salt s’assenta entre nosaltres per rebre sardines. Es força impresionant que una bestia d’uns 180 kg salti des del agua fins al banc de la barca, al teu costat, sembla que alguns d’aquests mascles ja son com de la familia, doncs fins i tot els pots donar copets a l’esquena amb el palmell de la má. Quan s’acaben les sardines marxen de nou a l’aigua i neden una estona als voltants de les barques o les empaiten enjogassadament. També s’acosten uns grans pelicans i flocs de cormorans. Es evident que la presencia humana en forma de grans flotes de pesca i vaixells factoría, genera moltes deixalles per aquests animals, que es comporten sense cap por amb uns visitants humans força habituals.

El passeig també ens ha proporcionat una interessant vista de la costa des del mar. Aquí es una llarga succesió de platges amb un segon terme de grans dunes. Tota la costa de Namibia te la mateixa composició, una franja longitudinal de grans dunes que oscila entre els 70 i els 120 kms d’amplada, separant el mar del desert de muntanya interior.

A la tarde ens dediquem a recorrer els carrers de Swakop... fent descaradament el ‘giri’, interessant visita a un museu de ‘cristalls’ que inclou una admirable mostra de minerals del païs.

Sopem tots junts al restaurant del hotel i aquesta vegada aconseguim que el peix estigui prou bé, no l’han refregit massa i está molt gustós.

Nosaltres som els unics que demanem peix, la resta del grup son més carnivors.

Dia 13 – La carretera surt de Swakop terra endins i després cap al nord, direcció a Etosha, amb una espessa boira marinera que s’esvaeix quan es va guanyant alçada. Comença a fer més calor, fem parada a un aparcament on unes criatures ens venen diferents mostres de minerals, dinem com sempre, al costat de la carretera, uns crios del veinat s’acosten i saluden a en Tikey – ja saben que si sobra menjar els hi donará, també aquesta vegada queden satisfets amb una amanida d’arrós i verdura que ens sobra, galetes, caramels etc....

Arribem al parc d’Etosha, primers grans elefants – de color blanc grisós, per la pols - i diferents tipus d’antilops, al costat del camping hi tenim una bassa semi natural on acudeixen els a nimals a beure – com que es la estació seca, els animals son abundants. El sol es pon i l’espectacle a l’abeurador no s’acaba mai, es com estar veient un documental del National Geographic en viu.

Tres girafes bevent juntes donen per moltes fotos, tot esperant aconseguir la imatge de les tres bevent alhora. Hi han instalades unes làmpares groges que están enceses tota la nit, pots agafar unes cerveses i seure als bancs mirant els animals, que queden separats del public per un marge d’uns 2 mts i la llum no els deixa veure el personal. Hi ha gent que s’hi passa gairebé tota la nit. Llástima que les fotos queden horribles amb aquesta llum, uns rinos al abeurador son especialment atractius, si no quedessin grocs ¡!!.

Dia 14 – Ronda per veure animals a Etosha, aquestes rondes es fan sempre inmediatament després de la sortida de sol o abans de la posta, es l’hora en que els animals son mes visibles. Avui veiem lleons, girafes i una familia d’elefants banyant-se a una gran bassa, de cebres i diferents tipus d’antilops, en veiem tants que ja no en fem cap cas. Dinem a Halali, un altre campament a dins del parc d’Etosha.

A la ronda de la tarde uns lleons ens fan una exhibició sexual repetitiva, amb grans exclamacions de conya del personal, están a menys de 10 mts del camió i les cámares de retratar treuen fum amb aquest espectacle porno-natural. Els comentaris de les senyores son rebuts amb simulada soredera per els homes J !!!

El disseny de la cabina del camió es demostra ideal per aquestes activitats, els passatgers estem molt amunt i amb grans finestres, aixó permet gaudir de l’espectacle per tots els costats, amb uns primers termes excepcionals.

Avui sopem al restaurant Okaukejo del parc, buffet lliure força bó i a un preu que si be es mes elevat que a fora del parc, no es exagerat.

Tastem un bisteck de gemsbock – molt bó ¡!!

Dia 15 – En carretera cap al SE fins al parc de Waterberg, grans planuries amb carretera recta i paisatge de matolls i arbres. Al rerafons sempre hi tenim carenes enciglerades amb el cim pla. El camping está prou bé, no hi ha gaire gent. Sortim a caminar uns 40 minuts, pujant fins dalt de la cinglera, des d’on es veu una bona vista de la plana. Em pica una abella que sembla com si m’hagués fet una cremada, pero tan sols dura la molestia uns 10 minuts. La temperatura ja fa uns dies que ha pujat molt, al allunyar-nos del Atlántic estem amb temperatures de 30º C o més al migdia, i a la nit no baixa gaire.

Aquest vespre acomiadem a la Karen i la Marieke, elles acaben demá el seu recorregut a Windoek i s’en entornen cap a casa. Uns pobladors veins intenten donar un petit concert coral, per guanyar alguna propina, peró els guardes del parc no ho permeten i els fan fora. En Tikey i en Manda agafen el seu lloc i ens obsequien amb algunes cançons de la seva terra.

Dia 16 – Llarga tirada de carretera, al migdia deixem les dues noies al hotel de Windoek, el centre de la ciutat es modern i s’hi veu força activitat de negocis. La Teia i jo dinem molt bé a una cerveseria del centre i després de nou a rodar cap al E, fins a Zelda Camp, a tocar de la frontera amb Botswana. Acabem els Na$ que ens queden, comprant cervesa. A Botswana els preus son més cars per gairebé tot.

Aquest camping es a una granja, on hi tenen alguns animals en parceles filferrades molt grans, hi veiem uns guepards i un leopard que están tancats aquí en semi llibertat, els animals son macos, peró darrera d’una reixa ja no ens atrauen.

Dia 17 – Entrem a Botswana, aquí veiem per primera vegada les típiques cabanes africanes, rodones i amb teulada de palla, aquest païs es gairebé completament plá, les lleus ondulacions es noten tan sols quan la recta de la carretera sembla deformarse, es veu molt sovint bestiar (vaques i rucs) i filferrats de propietats, la vegetació es de matolls i arbres, tot extremadament sec. Maun es la primera població que trobem, sesió de supermercats i bancs, camviem US$ a Pulas. El camping es a prop de Maun, la piscina es una bassa de color sospitós, plena de turistes i fins i tot algún gos que s’hi remulla encantat. Gairebé tot el personal es mou en vehicles semblants al nostre, es la base principal per accedir al delta del Okavango, a la nit ens expliquen com organitzarnos i qué farem els tres dies de barca (mokoro) per el delta.

Dia 18 – A les vuit ens recullen en uns 4x4 jardinera per acostarnos fins a les barques en les que viatjarem. Son fetes d’un tronc d’arbre buidat, tecnología milenaria ¡!! Portem el sac de dormir i el minim d’equipatge, com que el camió porta tendes sobrades, en deixem unes muntades al camping i n’agafem unes altres per al delta.

Cada barca ‘mokoro’ porta dos passatgers i el seu equipatge, i dos mokoro adicionals porten el material colectiu, cuina, menjar....

Ens movem per aiguamolls amb joncs, lliris i nenúfars, cada barquer empeny el mokoro amb una perxa, feta d’una branca d’arbre mes o menys recta. L’entorn es preciós, una mica d’aire fa més agradable el passeig, anem mig estirats dins del mokoro, amb l’esquena arrepenjada al damunt de l’equipatge i el matelás, circulem per una mena de canals de poca fondaria que es van descobrint tan sols quan els mokoro aparten els joncs, aixó es un aiguamoll gegantí amb illes grans i petites, on hi ha alguns arbres i grans nius de formigues (termiters) fets amb fang, que poden tenir fins a 4 mts d’alçada. Les barques s’aturen al lloc on acamparem, dessota una gran figuera africana i entre matolls altres arbres. Els barquers preparen inmediatament la `toilet` un forat a terra entre els matolls, amb uns troncs creuats a sobre, per no caure-hi a dins ¡!!.

Després de muntar les tendes i dinar, fem la migdiada arrecerats del sol i aprofitant l’ombra dels arbres, fa una calda que no et deixa moure. A les 4 anem feliços a pendre un bany a un recó del canal proper, on la fondaria es suficient per tenir l’aigua al coll. L’aigua es transparent i els barquers la beuen directament sense manies, peró tots nosaltres hem portat bidons d’aigua embotellada amb garantíes.

Ens asseguren que en aquest lloc no hi han cocodrils ni hipos i com que ells s’hi banyen, ens ho creiem i prenem una refrescada magnífica. Passejada de vespre per veure animals, tan sols veiem algún elefant i petjades de bufal. A la nit s’aixeca una mica de vent i la temperatura permet dormir agradablement. Estem tots pensant en si al anar a la toilet durant la nit, ens podem trobar alguna bestia grossa que ens miri el cul J...

Dia 19 – Bonica sortida de sol i ronda per veure animals, en veiem pocs. A mig matí, quan estem jaient al campament, s’acosta lentament una familia d’elefants des de l’illa que hi ha a l’altre costat de la riba del canal, des de dalt de una termitera contemplem l’espectacle admirats. Al cap de pocs minuts veig que la direcció que segueixen els portará tot dret cap al nostre campament, penso que el canal que ens separa ja dona una certa tranquilitat. Peró el fet es que entren al aigua, on s’ensorren fins a la panxa, i continuen cap a nosaltres lentament. Comencem a mirar-nos entre nosaltres i notem que els barquers no en fan ni cas. En Manda ens diu que no ens amoinem, que quan estiguin a pocs metres ja s’apartaran....

Com que l’entorn del campament es un petit bosquet, els elefants hi venen a menjar les branques, els tenim a uns 15 mts de nosaltres i els veiem com arrenquen les branques i els arbusts amb la trompa, i s’ho posen a la boca, amb un soroll de trituradora que ens fa imaginar el que podríen fer amb els nostres pobres ossos, si no fossin vegetarians. Es una experiencia frapant veure com aquests gegants fan la seva, sense cap interés per nosaltres. Tenen una vista molt poc aguda, peró un olfacte que els permet formar-se una imatge de tot el que els envolta a desenes de metres, Sembla ser que tan sols els grans mascles que viuen sols i les mares amb cadells poden resultar agresius amb la presencia humana. Ens en alegrem molt de que en aquest cas fossin tota una familia en passeig de picnic ¡!!

Després de dinar fem una nova sessio de bany al canal, amb les temperatures tan altes, resulta gratificant estar una estona en remull dins d’una corrent d’aigua neta i fresqueta.

Al desembre, quan ja som a casa, rebo el National Geographic amb un excelent reportatge sobre el delta del Okavango. Les fotos mostren uns cocodrils i uns peixos semblants a les piranyes, que es troben a molts llocs d’aquell delta. Si ho haguessim vist abans del viatge, la nostra confiança en els guies que ens asseguraben que ens podiem banyar tranquilament, probablement haguès trontollat bastant.

Al capvespre sortim a fer una ronda amb les mokoro, seguint els canals que ens envolten, en un punt determinat, un altre grup ens avisa que hi ha un elefant mascle solitari amb actitud agressiva, aquesta vegada no ens hi acostem gaire, just el suficient per veure com aixeca la trompa i posa les orelles en alerta, mentres brama al flairar la nostra presencia (uns 150 mts). Aquest punt determina la mitja volta cap el campament, mentre el sol es pon encés entre els arbres. Després del sopar s’estableix un foc de camp molt agradable on cadascú comenta les seves impresions, els barquers ens expliquen una de les seves llegendes sobre un monstre que habita al delta, quan estem més atents a la explicació, sentim un fort soroll i apareix el monstre allá mateix. Dos d’ells s’havien disfressat amb troços de roba i fustes, semblant una mena d’estruç, que a les fosques i sota la sugestió de la história, ens va donar un breu i cómic ensurt. Les rialles colectives son el resultat de l’acudit. Cal dir que ha estat una manera de fer una broma als ‘guiris’ amb molta innocéncia, però que ha tingut un bon efecte.

Dia 20 – Comencem el dia amb una nova ronda caminant per veure animals, trobem petjades recents de bufals, peró no els veiem, potser es millor així, doncs son animals molt agressius amb la presencia humana. Veiem alguns elefants, cebres i diferents tipus d’antilops, al retornar al campament esmorzem i carreguem els mokoro per tornar a Maun.

Aquesta estada al delta ha estat un altre experiencia fantástica que he trobat massa curta. A Maun contractem un vol en avioneta per sobre del delta, es un petit aparell per 5 passatgers, peró en som 4. Des de l’aire podem copsar molt millor les dimensions del delta, veiem el lloc on haviem acampat, sembla que estigui a un cop de pedra de la població i en el mokoro hi varem anar unes 2 hores ¡!!

Veiem uns impresionants remats d’elefants i de bufals, alguns amb mes de 50 animals, també girafes i differents grups d’antilops. Els colors dels aiguamolls, dels boscos i de les zones mes ermes, es combinen en una paleta de llums molt especial, el sol es pondrá aviat i es l’hora per el gran espectacle visual. Aquest curt vol ha resultat una bona inversió, ens en emportem moltes fotos per el record. Aquesta nit al campament també hi ha molt de soroll, aquí s’hi concentren molts grups per accedir al delta.

Dia 21 – Carretera cap al NW, camí de Chobe, rectes interminables per un paisatge molt sec, amb matolls i arbres dispersos, arribem al parc just abans de la posta. Som a la riba del riu Chobe, que fa frontera amb Zambia. El camping está força bé i des de les terrasses sobre el riu, la posta de sol ens encèn literalment la vista, el riu es molt ample i reflexa els colors rojos del sol descendent. Al vespre ve a visitar-nos un venedor de samarretes serigrafiades, que es vol endur una comanda del nostre grup. Alguns piquen i n’encarreguen fins i tot per obsequiar a en Tikey i en Manda. Nosaltres els diem que no ens interessa, la veritat es que els dissenys de mostra que porta son bastant disuasoris.

Dia 22 – Com de costum, abans d’esmorzar ens porten a fer la ronda per veure animals, amb uns 4x4 del parc, en veiem pocs, una familia d’elefants banyant-se a dins d’un abeurador, amb cebres i antilops – potser es que ja estem acostumats a veure tant de bestiar, que si no es una situació molt especial, ja no en fem cas. Descans a les hores mès caluroses i a la tarde fem un magnific passeig en barca – una mena de ‘golondrina’ – per el riu Chobe. Aquí si que gaudim d’unes situacions impresionants, grans remats d’elefants pasturant, nedant i atravessant el riu, amb la trompa fent de periscopi sobre l’aigua, i molt a prop nostre, alguns d’ells si rellisquen al sortir del aigua ens haguessin remullat amb l’esquitxada, també bufals a una distancia segura, doncs estem dalt de la barca, algun cocodril, girafes, etc. I com a traca final un altre posta de sol al riu, des de la barca. Tenim tots una expresió tant satisfeta que sobren els comentaris.

Al vespre ens en anem tots a sopar junts a un restaurant del poble, mengem prou bé i fem la xirinola de comiat, doncs demá arribem a Victoria Falls i els nostres guies ens deixaran al camping per tornar directament amb el camió a CPT.

Dia 23 – Matinem força per passar depressa la frontera i entrar a Zimbabwe sense retards. Ens porten directament a una agencia que els fa de representants i que ens ofereix activitats per fer a VicFalls, també s’en ocupen de canviar a Z$ el que necessitem, sense arriscar-se amb el mercat negre – ells s’en emporten la seva comisió, peró com que estracta de pocs calers, no paga la pena fer l’espavilat.

A les 11 tenim contractat un vol amb helicopter, ens porten amb taxi a la base propera i disfrutem d’una espléndida visió aeria de les cataractes Victoria – de nou, moltes fotos – el terreny es una gran plana per on corre el riu Zambesi, aquesta plana queda trencada amb una gran esquerda per on hi cau el riu, aixecant un gran nuvol d’aigua vaporitzada. Malgrat que es la estació seca, continua sent un espectacle grandiós. Al tornar al camping, dinem al seu restaurant, que resulta fatal. Després anem caminant cap al parc de les cataractes, es paga entrada i pots passejar per la vora d’aquesta gran esquerda, veient com l’aigua s’hi vessa des de la riba del devant (Zambia). Es un recorregut molt agradable i que ofereix diferents punt de vista sobre les gorges, que queden a uns 100 mts al fons de la gorja, algunes zones tenen un microclima propi – com un bosc de pluja, produït per la nebulització d’aigua constant. També es pot contemplar el pont del tren sobre la gorja, des d’on salten amb ‘bungi’, ha de ser una explosió d’adrenalina impresionant, peró no ens atrau gens. Poc mes avall hi comença el descens d’aigües braves que es fa amb rafting, també pot ser interessant, peró la Teia no es deixa convencer i no ens hi hem apuntat. A la riba nord s’hi veu gent passejant per el mateix limit del espadat, fins i tot alguns banyant-se, i un elefant que destaca contra el cel. Sembla com si l’altre costat no estés arranjat per passejar.

Durant tot el viatge gairebé no hem comprat cap record, ens varen recomanar que esperessim aquí, per millor preu i major oferta, ara la Teia té por de no disposar de prou temps i m’empeny a tornar al poble. Aquí els venedors del carret ens empaiten constantment, tothom vol vendre o canviar alguna cosa, la situació económica de Zimbabwe es angoixant i es nota en la febre de tots per aconseguir algun caleró amb operacions amb els turistes – en tot el viatge no havien viscut cap presió d’aquest tipus, fins ara. Avui es diumenge i les principals botigues estan tancades, tornem al camping i passem una bona estona a la piscina. Aquest establiment es veu força arreglat, en lloc d’acampar, ens han instalat en bungalows – sempre es mes cómode , encara que els waters i les dutxes estiguin a fora i no gaire netes. A la nit anem a sopar nosaltres dos a un restaurant de la cantonada, provem la cua de cocodril, está bé, té una textura semblant a la carn de pollastre, ens en serveixen dos troços bastant petits, doncs es considera un plat exquisit. Els preus aquí resulten força economics, si has canviat al mercat negre ¡!!.

Dia 24 – Aquest matí encara tenim un altre activitat contractada (era un paquet amb l’helicopter, una passejada a llom d’elefant i un passeig en ‘golondrina’ per el Zambesi). No resulta gaire interessant peró es una manera com un altre de pasar el temps. Passegem uns 40 minuts cavalcant un elefant per dins d’una gran finca, on teóricament hi ha tot tipus d’animals, peró tan sols veiem alguns antilops i mones. Intenten vendren’s un video del passeig, que rebutgem. Aquí hi hem coincidit amb alguns dels nostres colegues del viatge, ells han anat ahir a fer el passeig per el riu ahir, i resulta ser un ‘booze tour’ o sigui barra lliure per mamar, com que aquest panorama no ens interessa, decidim que no hi anirem. Tornem a la població i comencem l’activitat mes esgotadora de tot el viatge, tot el matí de compres turístiques i amb aquesta calor africana. Al migdia descansem a la piscina per recuperar-nos, peró a la tarde ‘som-hi, que no ha estat res’ mes compres. Acabem amb un munt d’esculptures de pedra i de fusta, que haurem de carregar a coll, doncs si ho facturem per volar, es trencarán.

Des de que hem arribat a VicFalls el grup s’ha escampat i cadascú es mou per el seu compte, el camió ja ha marxat. A la tarde entrem a beure un refresc al Casino/Hotel Kingdom, podría ser a Las Vegas, es el horrible resultat d’una de les operacions turístiques del dictador Robert Mugabe, no pot ser rentable de cap manera – el turisme no ve al país per problemes de seguretat. Mes tard anem amb taxi fins al Safari Lodge, un gran hotel de luxe a les afores de la població, on hem quedat per sopar tot el grup en un restaurant ‘tipic’ es a dir totalment ‘guiri’. Es tracta d’un abundant buffet on es pot tastar tot tipus de carn del païs – força ben preparada – i fins i tot algun menjar indígena, com uns grans cucs fregits. També hi ha abundancia amanides i fruites fresques, com a buffet está bé, peró hi afegeixen unes sesions de danses indigenes i aprenentatge de tocar el tambor, que resulten francament poc creïbles, o potser estic massa condicionat per els espectacles ‘flamencos’ de casa nostra i d’Espanya.

Dia 25 – Toca tornar cap a JNB, l’embalatge final de les compres encara ens surt força bé, peró el equipatge de má pesa com un elefant.

Un taxi que hem contractat ens condueix al aeroport – uns 40 km. Cap problema ni retards per el vol VFA-JNB, un altre taxi ens porta al hotel que teniem reservat als voltants del aeroport, magnífiques habitacions – tot un hotel de luxe, però a un preu més economic que a Europa. Sopem al mateix hotel, llástima que tan sols hi ha buffet i no es gaire atractiu, una botella de bon vi negre ens ajuda a consolar-nos. Demá el vol de retorn a casa no surt fins el vespre. Hem contractat un tour que visita el centre de JNB i Soweto. No ens arrisquem a passejar sols, doncs JNB es una ciutat francament perillosa, segons totes les informacions.

Dia 26 – El tour resulta interessant per veure que ha passat en aquesta gran ciutat, les grans empreses han emigrat a un districte exterior, a mig camí de Pretoria – la capital - i tots els grans edificis de hotels, bancs, asseguradores, etc han quedat abandonats, tan sols hi queden els vigilants de seguretat, altres edificis están visiblement abandonats i amb ‘okupes’. Les autoritats estan intentant refer el centre per estimular que hi retorni el comerç i la vida activa normal, peró ho veig molt complicat. El microbus ens porta a un petit carrer amb tot de botigues de productes utilitzats per les cultures indígenes, generalment de medicina tradicional, recorden els que es troben als països d’Asia, peró amb molta bruticia, tot fa olor de ‘momia’, molts troços d’animals secs. Després ens porten a Soweto, on jo pensba veure un barri, resulta que hi han 1.5 millons d’habitants, tots en ‘barraques’ generalment de llauna. Aquí es veu la cara real de la societat negra, hi ha algunes poques cases mitjanament arregladetes, però la majoria tenen unes condicions deplorables, a molts llocs no hi ha aigua corrent ni clavegueres. Visitem la casa on vivia en Mandela, poc interessant. Després anem al museu monument dels estudiants víctimes de la represió racial. Está molt ben muntat i proporciona una esgarrifosa visió de com vivía aquella societat amb l’apartheid. Cada vegada estic mes meravellat de com en Mandela i tot el païs han aconseguit una certa transició pacífica per sortir del apartheid, no obstant, les diferencies social son tan grans, que sembla un miracle que no hi hagi una gran explosió social amb sang i fetge.

Prenem un ‘lunch’ a un petit restaurant de Soweto, també buffet. Ja tenim ganes de ser a casa i fer el ápats segons la nostra cultura, i no es que aquests dies s’hagi menjat malament....

En fi, ha estat una interesant visita ‘social’ per contrast amb tants dies d’espectacles de natura.

Al vespre el vol ens retorna cap a Europa, sense incidents i el 27 arribem a casa satisfets de ser de nou al nostre cau de cada dia.