Vacances 1 a 26 d’octubre de 2008

Bhutan, Sikkim i País Ghorka

Ricard i Teia

Resum:

L’objectiu principal del viatge era Bhutan, per l’atractiu de la seva cultura budista suposadament poc o gens deformada per la occidental, i com a complement varem decidir afegir-hi també la visita al regne de Sikkim i les valls del riu Teesta (la terra dels Ghorka), doncs la proximitat ho feia adient. El resultat ha estat totalment positiu, Bhutan es realment una de les joies del Himàlaia, i malgrat que les comunicacions actuals estan influint també sobre la seva cultura, encara es un gran plaer visitar-lo. Les comoditats son molt adequades i el servei també, fins i tot per aquell turisme que es una mica primmirat.

També ha resultat molt interessant la extensió al territori que queda entre el Nepal i el Bhutan, que ara pertany a la India. Permet tenir una visió de conjunt sobre aquestes àrees enfilades al Himàlaia, que tenen molt en comú, de paisatge, cultura, economia i història....

Vol intercontinental:

El vol intercontinental Barcelona-Zurich-Delhi i viceversa el varem triar aconsellats per l’agent que ens el buscava, ha resultat ràpid i còmode i el preu no era gaire diferent al de les altres companyies que et fan perdre més hores al seu hub intercontinental.

Comentaris específics per visitar Bhutan:

El govern controla estrictament les activitats turístiques i en limita els visats segons el desenvolupament de la seva infraestructura (27.000 visats el 2007). No s’hi pot anar ‘per lliure’ doncs el visat l’ha de tramitar l’operador turístic local amb qui es contracta el viatge dins de Bhutan.

Tan sols hi ha un aeroport (Paro), on hi opera tan sols la companyia nacional Druk Air, amb 2 o 3 Airbus petits, els vols també s’han de comprar a Druk Air via l’operador del viatge, cal comprar els bitllets amb molt de temps i es paguen immediatament. Aquest aeroport opera ‘a vista’, o sigui que si hi ha poca visibilitat el tanquen, per tant, en qualsevol enllaç amb altres vols internacionals cal preveure que no es de fiar un horari gaire ajustat.

Hem trobat viatgers per terra, que creien tenir bitllet Delhi o Kalkatta – Paro i tornada, però la setmana abans de sortir de casa els varen dir que no tenien plaça, i es varen veure obligats a recórrer per terra India-Bhutan-India, que resulta en 2 dies més en cada sentit i força incòmode. Probablement era una jugada del operador espanyol, que no els va informar que no tenien bitllets fins al últim moment, per no perdre el tour amb els clients.

El govern bhutanès determina cada any el preu per dia que cal cobrar als visitants, per el 2008 era aprox. 225 US$ per persona. Aquest preu ho inclou TOT, des de l'arribada al país, fins a la sortida (allotjament, àpats, transport, guia, xofer, museus, permisos locals) – excepte els extres com begudes embotellades, compres i similars.

Es interessant que l’operador local sigui un dels més grans, doncs aquests tenen també complexes d’allotjament (lodges) propis, en molt bones condicions, i els assignen prioritàriament als seus clients. Els altres operadors es veuen obligats a contractar d’altres hotels en condicions no tan còmodes ni atractives.

No hi aneu en l’estació de les pluges, les comunicacions queden totalment interrompudes per esllavissades i torrentades, i es impossible seguir cap programa fiable.

L’ideal es la primavera o la tardor, i coincidir amb els magnífics Tsechu (festes religioses locals), que son una ocasió magnífica per el contacte amb la seva cultura, i també una joia visual.

Diari:

1 d’octubre

El taxi reservat ahir, arriba puntualment. Tal com ens va explicar en Ramon B. es un Mercedes gairebé nou, la carrera ens costa en total 65€. Arribem aviat al aeroport doncs el tràfic va molt lleuger i en 30 minuts ja hi som, per ser les 7 del matí en un dia de treball, es tot un èxit. A la facturació no ens diuen res per l’excés de pes – portem 50 kg. Quan tan sols en podem facturar 40. De moment tot roda perfectament.

Fem temps passejant per les botigues del aeroport, m’agradaria trobar un cenyidor sense cap component metàl·lic, per no estar obligat a treure’l al passar el control de seguretat. Peró no hi ha manera, sembla que encara no ha pensat ningú en aquest possible negoci. Estic segur que a uns metres abans i després del control, seria un èxit de vendes.

L’aparell de Swiss es un Airbus mitjà, gairebé nou, tenim assignats 2 seients a tocar de la sortida d’urgència, amb bon espai per estirar les cames, però sense finestra, o sigui que al volar sobre els Alps no veurem el paisatge.

Sortim amb 30 minuts de retard, per culpa del tràfic aeri, no ens amoïna gaire, doncs com que el Zurich-Delhi també es Swiss, encara que la connexió va molt justa no crec que ens quedem a terra, ja tenim les següents targes d’embarcament i el bagatge també està facturat fins a Delhi. Al transfer de Zurich ens caldrà canviar de terminal, i abans d’aterrar ja ens indiquen a les pantalles totes les portes d’embarcament per els vols que enllacen amb aquest. Molt bona gestió de la informació.

A terra, seguint les indicacions per accedir a la terminal d'on sortirem, arribem a un trenet subterrani automàtic, que fa la llançadora entre les 2 terminals. A la nostra porta d’embarcament ja no hi ha cua, tan sols faltem els passatgers que arribàvem de Barcelona, o sigui que hem fet un transfer extraordinàriament ràpid. El vol cap a Delhi també surt amb 30 minuts de retard, però en aquestes distàncies llargues els pot recuperar – en total son 7 hores, resulta una mica pesat, però no massa – res a veure amb els llargs vols a Argentina i similars. Al desembarcar ja estem patint l’enjòlit de veure si els nostres 3 bagatges s’han quedat a Zurich – o han volat amb nosaltres. Finalment recuperem la confiança en la precisió suïssa, ho tenim tot i continua l’encadenament perfecte dels passos. A la sortida també trobem esperant-nos el noi de l’agencia, el cotxe ens porta al hotel que havíem encarregat, per descansar fins tornar al aeroport de nou i volar cap a Paro. El cotxe ens porta uns 12 km per carrers foscos i descampats, fins un lloc tranquil, suposo que l’atractiu d’aquest hotel (una mica atrotinat, però còmode) es que la distancia al aeroport es recorre sense gens de tràfic. A la 1:30 ja som a la cambra i amb ganes de jeure unes hores, encara que no dormim profundament per mor del jet-lag incipient. Demanem que ens despertin a les 8:00, doncs l’agencia vindrà a recollir-nos i lliurar-nos la documentació a les 10:00.

2 d’octubre

A les 6:00 ja no puc dormir, però aguanto al llit fins les 7:20, ens hem despertat sovint amb el brogit del aire condicionat, però calia tenir-lo engegat, per els 30º C de temperatura al exterior i l’edifici ben calent. L’esmorzar es discret, desprès, mentre estem tancant les maletes sona el telèfon, es en Vishwas que està a la recepció. Ara ens saludarem personalment, doncs fins aquest moment tot el contacte ha estat per e-mail. Es un xicot molt extravertit i agradable, està encantat per l’embotit i el Cola-Cao que l’hi hem portat, i que ens havia encarregat. Parlem de generalitats i aprofita per dir-nos que el dia de tornada ens vindran a recollir al aeroport i ens convidarà a sopar amb la família, per fer temps fins l’hora de sortida del vol a Zurich – es un detall que agraïm molt. Després ens passa al seu empleat, que té un posat molt seriós, això de tractar amb clients, a qui el seu cap tracta amb familiaritat, deu resultar estressant. Ens explica tots els detalls amb una agradable parsimònia i al acabar ens lliuren en mans del xofer i l’altre empleat, que ens portaran de nou al aeroport. Ens acomiadem fins la tornada.

Al check-in de Druk Air l’oficial veu que al visat hi han uns números de passaport equivocats, no coincideixen amb els nostres. Truca al seu cap i l’hi diuen que endavant, demano una finestra a l’esquerra, mala sort, ja estan totes adjudicades – paciència. Passat el control de passaports entrem al Bussiness Lounge, on passem el temps llegint i bevem un suc de fruita, més tard passem el control de seguretat i ja falta poc estona per embarcar. Segons el horaris de Druk Air, aquest vol fa escala a Katmandú, amb gran enuig de la Teia que es posa frenètica amb les maniobres d’enlairament i aterratge, però al cap d’una estona de vol ens adonem que hem volat directament a Paro, amb gran alegria de tots dos.

Al sector bussiness (ja no quedaben places a ‘turista’) les butaques son força més amples i còmodes, i el dinar també es més complert i el servei molt atent. L’aparell tan sols s’ha remenat una mica al passar uns núvols, quan ens acostàvem a la serralada himalaienca, fins i tot l’entrada a la vall de Paro no ens ha semblat tan complicada com havia llegit, tot i que hem volat una estona amb les carenes de la vall per sobre nostre.

Al desembarcar ens espera un altre enjòlit, tindrem problemes amb la diferencia dels números dels passaports? Doncs sí, però res greu. L’oficial d’immigració m’ensenya la diferencia i ens diu que anirà a buscar el guia que ens espera, que podem passar a recollir l’equipatge i esperar que ho resolgui, es queda els passaports i el visat. Desprès d’una bona estona esperant, resulta que es queden els passaports fins demà, per refer el visat, però nosaltres ja podem anar cap al hotel.

Coneixem el nostre guia, en Dondup i el xofer, en Tenzig. El guia es veu jove, no crec que tingui 30 anys , i el xofer en deu tenir uns 40 i pocs, nosaltres els debem semblar un parell de iaios. El cotxe es un còmode 4x4 Hunday SantaFe. Ens porten i registren al hotel-lodge i per avui s’ha acabat l’activitat.

Quan ja ens hem instal·lat a la habitació, encara sortim a caminar per els entorns del hotel, fa força goig i les cambres son petits pavellons escampats al jardí/parc, a tocar del riu, cada unitat té 4 o 5 cambres – totes a un sol nivell i amb la porta directa al jardí. Fem algunes fotos de la vall i les flors, tornem a la cambra i descansem una mica abans de sopar. El menjador es a la primera planta del edifici de la recepció, es senzill i agradable, decorat amb dibuixos tradicionals gravats i pintats sobre la fusta, resulta molt acollidor, es força gran, hi estem unes 40 persones i encara queda molt d’espai lliure. Tots som turistes occidentals, excepte una parella ‘madura’ del país que destaquen per el vestit tradicional i oficial. Es una costum (o norma?) curiosa, els homes amb el 'gho' i les dones amb el 'lunghi', en diferents tons varietats del dibuix del teixit.

El dinar es francament bo, una sopa de tomàquet amb uns petits panets de brioix, i una filera d’olles amb 7 o 8 plats diferents d’on ens servim nosaltres mateixos. El servei no porta l’olla plena fins dalt, sinó que en va portant més de la cuina sempre que en fa falta, o sigui que sempre es calent, avui hi ha arròs blanc al vapor, espaguetis al all, oberginies saltejades, bròquil, pastanaga i mongeta tendra, tot cuit al punt cruixent, porc estofat (bocinets), trossets de peix arrebossat, i un plat picant per valents, son chilis verds amb salsa de formatge. Tothom va fent tasts i decidint el que prefereix repetir, fora del picant tot es molt agradable de menjar i el servei es molt atent i abundant, però et fa sentir còmode sense molestar, per beure ens prenem una cervesa (650 cm3) entre els dos. Per postres ens porten una bola dolça amb almívar, força empallegosa, que després ajudem a lliscar amb un té. Si tots els allotjaments son com aquest, serà excel·lent.

De tornada a la cambra, omplim una ampolla amb aigua de l’aixeta i per precaució hi posem iode, no sabem si aquesta aigua es prou segura per el nostre organisme…

Hem provat l’ordinador del hotel per entrar a Gmail, però la connexió salta, pot ser un problema de massa tràfic a la banda del proveïdor, ja veurem si demà hi ha més sort.

3 d’octubre

Ens llevem a les 7:45, encara que la llum ja ens ha despertat fa estona, l’esmorzar es senzill però contundent, un parell d’ous ferrats, un tros de paté o embotit, torrades, mantega i melmelada, suc de fruita i té/cafè. Per tan sols passejar en cotxe es massa ingesta, però es tan fàcil menjar quan t’ho posen tot a taula ¡!!

Ens venen a recollir a les 9:00, aquest matí anem al castell Ta Dzong, de Paro, que està situat per sobre del Rinchen Pung Dzong, el palau/ciutadella/monestir principal. Son a una forta pendent a un lateral de la vall, la vista es excel·lent i permet valorar les dimensions (escasses) de la població i la estratègica posició del també petit aeroport, no es d’estranyar que els pilots necessitin una formació especial per poder operar-hi.

La rodona torre-castell es actualment el Museu Nacional, està força ben muntat, aprofitant l’arquitectura original. S’hi exposen tangkas precioses, tapissos, atuells cerimonials, vestits, animals dissecats, fotos, etc.

Pràcticament a sota d’aquest edifici hi ha el formidable Dzong, amb interessants pintures murals i les finestres i balconades sempre decorades amb motius geomètrics i símbols budistes, es una bona motivació per fer treballar les càmeres i ens fem un fart de fer fotos, doncs no hi falten imatges plenes de color i tipisme. Totes les cases que veiem estan ben conservades i arreglades, a moltes teulades ja no hi posen les lleixes de fusta, les han substituït per planxa metàl·lica ondulada, de fàcil manteniment i llarga duració, a dalt de moltes hi han els pebrotets del chili assecant-se, i aportant la pinzellada vermella al paisatge. Després del castell baixem a Paro i entrem al banc per canviar a la moneda local ‘nguldrum’, que té paritat amb la ‘rupee’ de la India. El canvi està avui a 45.5 * USD. Com que tenim pagades totes les despeses d’estada, crec que no ens cal canviar gaires calers.

Per dinar ens porten de nou al hotel, la distancia es molt curta. Ara al menjador estem sols, probablement la resta de clients han sortit de tresc, ens paren taula amb diversos plats, arròs, tofu amb pèsols, vedella estofada i verdura – ens diuen que no es picant, però tot pica, encara que es suportable. Després, uns trossets de poma i unes mini bananes boníssimes. Ho hem acompanyat amb una cervesa i tancat amb un té amb llimona.

Ens venen a recollir a les 14:30, les bromes amaguen el bonic sol del matí i sentim tronar molt a prop, les carenes està cobertes de núvols ben negres i aviat comença a plovisquejar. Ara anem vall amunt, en direcció a un altre fortalesa, ens parem un moment a la carretera, doncs hi ha una bona vista del monestir conegut popularment com a ‘Cau del Tigre' on anirem demà. Una mica més amunt acaba la pista i ja tenim a sobre les runes d’un gran castell, tan sols queden les restes de les muralles externes i la torre principal, aquest no crec que el reconstrueixin – els caldria fer-lo gairebé nou, però es interessant perquè es veu millor la estructura, fins i tot tenia una extensió de la muralla que baixava fins el riu, per poder tenir aigua en cas de setge. Aquests castells es construïren per resistir els atacs dels veïns del nord, o sigui del Tibet, i també eren la seu del feudal local. Després baixem de nou a la ciutat. Com que els nostres passaports encara no arriben, insisteixo a en Dondup per anar a recollir-los, doncs no veig clara la situació d’anar indocumentats. Com que la oficina de l’agencia es al mateix hotel, hi entrem un moment perquè ell ho comenti, la resposta sona poc convincent i insisteixo en que no podem esperar tant per recuperar els passaports, al cap d’una estona ens truca algú de la seva oficina i ens explica que no els tindran fins dilluns i que ja ens els enviaran a Thimpu. Això encara m’amoïna més, però no podem fer-hi res. En Dondup ens assegura que no necessitem els passaports fins que marxem del país.

Al cap d’una estona de passejar per les botigues mirant ‘artesania’, penso que serà millor explicar la situació a en Vishwas, com que al hotel no ens funciona Internet, entrem a una botiga on en tenen, i aprofitem per escriure a la Roser i també explicar la situació a IIT, probablement podran pressionar perquè la solució sigui eficaç. Després tornem al hotel. Hem comprat unes postals i la Teia les escriu abans de sopar.

Al menjador som poca gent, uns 10, i en lloc del autoservei d’ahir, ens serveixen a taula, sopa de verdura i un assortiment de 6 plates amb verdura (pebrot amb salsa, arròs rogenc, patates amb salsa de formatge) i carn (porc i vedella amb salsa) – totes les salses piquen , però no cremen, la carn es estellosa, però està ben cuita i es pot menjar. Al entrar al menjador el cel era ben estelat, però ara ja torna a estar ben tapat.

Dia 4 d’octubre

Aquesta nit no he dormit prou bé, crec que el té desprès de sopar no em deixa dormir, l’hauré d’evitar a les nits. Ens llevem una mica més aviat, doncs vindran a recollir-nos a les 8:00, serà la darrera visita del programa a la vall de Paro. Estem a 2350 mts d’alçada, es una població francament petita – potser com Sant Pere de Torelló, que ha crescut una mica al voltant del aeroport (l’únic del país), l’amplada de la vall podria ser com la vall del Esera, entre Benasc i Eriste. Al entrar-hi amb l’avió (un Airbus 219, amb unes 180 places) durant uns minuts va seguint per dins de la vall fins que s’albira la pista, amb arbres i carenes per sobre del aparell, es una experiència interessant quan fa bon temps, suposem que sense visibilitat no opera ¡! Però sortir-ne encara deu ser millor, els avions surten vall amunt – en direcció al cims de la carena més alta del Himàlaia ( de 5 a 7 mil mts.) en aquest aspecte ens en alegrem de marxar de Bhutan per terra.

Avui anem al monestir de Taksang (Cau del Tigre), que es la principal atracció turística i religiosa de la vall. Som molt a prop, en 15 minuts ja som al aparcament d’on es surt caminant fins aquest espectacular conjunt de temples, que està literalment penjat al mig d’un gran espadat granític. Caminem per dins d’un bosc molt dens, amb cedres, roures, pins, etc. el camí comença a pujar al costat d’uns oratoris, fent fortes llaçades, aviat es pot llambregar entre els arbres el fons de la vall amb camps d’arròs, de les copes dels cedres hi pengen llargues filagarses blanques, de líquens, n’hi diuen ‘barbes d’avi’. Es evident que aquest bosc està sovint amarat d’humitat dels núvols enganxats, moltes falgueres parasiten alguns arbres, que queden com si estesin compostos per petits jardinets artesanals. La pujada es dreta i fa bufar fort, m’obliga a seguir un ritme continuat però no massa intens, tot guanyant alçada aprofitem per fer fotos dels temples penjats a la cinglera, es una visió fantàstica que va augmentant el seu atractiu amb l’alçada. Arribats a la cota 2800 (hem sortit de 2500) hi ha un xiringuito on hi fem una paradeta i ens serveixen té, es un mirador extraordinari i no paro de fer fotos amb enquadraments diferents. Més amunt, als 3000 mts. el camí ja no puja, fa un flanqueig a la dreta fins una aresta, just davant dels edificis penjats, ens separa el torrent que trenca l’espadat, ara fem una dreta baixada en diagonal, per graons ben drets i camí estret, que entra al torrent. Unes tires de banderes d’oracions onegen entre els dos costats de la gorja, i amb els llampants colors dels temples formen una imatge fantàstica, una llarga cascada en cua de cavall baixa fins a tocar el pont que creua el torrent i ara cal pujar les dretes graonades que permeten accedir al nucli dels temples. Hi ha una vigilància estricta que no permet entrar res dins del recinte, ni motxilles, ni telèfons, ni càmeres, tan sols la roba posada. El segle passat hi varen patir 2 incendis, tan podien ser les llànties votives de mantega, com un atac incendiari, per aquesta raó ho controlen molt seriosament. També cal dir que amb un accés tan penjat, amb un parell de polis tenen la feina feta. Els temples està encaixats a les baumes i coves del espadat, amb una tècnica que fa pensar en els miracles, els interiors son una mostra continua de les imatges dels budes fundadors en les seves diferents aparences, altres deïtats, dimonis, etc. que formen uns jocs de colors magnífics. Llàstima no poder retratar-ho. En Dondup ens explica detallada i devotament cada una de les històries de la creació dels temples, la seva relació amb la història del país, noms diferents, etc, que evidentment ens deixen entre embolicats i divertits. El fundador va ser el Guru Rimpoche, nascut d’una flor de lotus a un lloc de l’actual Paquistá, va convertir a la seva dona en una tigressa voladora i varen aterrar aquí per crear el temple, des d’on es va introduir el budisme al Bhutan – per acabar d’embolicar la explicació, resulta que el Guru Rimpoche era la primera reencarnació del primer buda (Gautama Sakiamuni). Tot molt clar ¡!!

A cada un dels temples en Dondup fa les genuflexions i estirades a terra que indica la seva fe, mentre repeteix devotament les seves oracions. El mateix comportament el veiem a la resta de bhutanesos que hi veiem, no som una gran multitud, perquè l’accés es bastant dur, però la desfilada es continua, es el principal centre de peregrinació del país.

Si ajuntem el paisatge, el recorregut espectacular, el lloc i l’interior dels temples, i els devots pregant, en resulta una acumulació d’interès extraordinari que compensa sobradament les 2 hores de pujada (600 mts de desnivell). Quan encara som dins del recinte, fa un fort xàfec, veiem la gent que puja per l’estret camí, abrigada amb capelines i paraigües, ja m’imagino que amb aquest terreny argilós la baixada serà un seguit de relliscades i cops de cul. Quan hem acabat la visita ja no plou, i retornem per el mateix camí. Fem una parada, per menjar el picnic que ens ha donat en Dondup, a un edifici que hi ha a tocar del límit del camí de les cavalleries, ens resulta un lloc ideal, doncs tot just seure als graons de l’entrada es posa a ploure de nou, i aquí, l’ala de la teulada ens dona un bon aixopluc. A la bossa del picnic hi ha una ampolla petita de suc de poma, un sandwich de formatge i mantega, un tros d’embotit i 2 ous durs, com que també portem una botella d’aigua, ens ajuda a fer passar aquesta espessa combinació, però no som capaços de menjar-nos els ous. Quan ja ha parat de ploure, reprenem la baixada que està ben lliscosa, especialment els trossos d’argila, les traces al fang indiquen clarament les relliscades i cops de cul de la gent. Sort de portar els bastons i d’anar ben calçats, que ens estalvien enfangar-nos i emmerdar-nos fins el coll (també hi han els fems dels cavalls!!). Arribem aviat als cotxes i a les 14:00 ja som al hotel.

El programa d’avui ja s’ha acabat, i aprofitem per netejar el fang dels camals dels pantalons i les botes, i posar-ho a eixugar al jardí junt amb els mitjons. De tant en tant cauen gotes i torna a sortir el sol, però a les carenes ja s’hi veuen cortines d'aigua, aquest ritme de temps sembla marcar la pauta del dia, esperem que quan arribem al tresc el sol duri tot el dia. Preparem de nou les bosses del equipatge i ens relaxem mig adormits al llit, fins que ja podem anar a sopar. Els àpats continuen saborosos i variats, però sempre, com a mínim, una mica picants, hi posen chili a tot. Després de sopar pago el compte de les despeses ‘extres’ = les cerveses, i cap a dormir. Estem fent una mitjana de 9 hores de llit diàries.

5 d’octubre

Sortim a les 8:00 en direcció a Thimpu, la carretera es prou ample per els 2 carrils de direcció i l’asfalt està bé, podria ser una carretera local nostra al Pallars. Passat l’aeroport la vall ja no es tan ample i tot baixant s’estreny més, però sense engorjar-se. A la bifurcació Thimpu-Phuntsoling hi ha un punt de control on el xofer entra a ensenyar la documentació. Al girar cap a Thimpu s’inverteix el procés, o sigui que primer la vall es estreta i després es va eixamplant, just el suficient per augmentar el nombre d’edificacions a tocar del riu, i el bosc i la vegetació que s’enfila a les carenes. En dimensions, la ciutat seria comparable a Torelló, i es la capital del país ¡!!

Avui el centre està tancat al pas de vehicles, es el ‘Dia sense cotxe’ i ens cal voltar per l’exterior de la ciutat, cosa que no deixa de ser interessant, doncs veiem detalladament les cases. A diferencia de Paro, on poques cases superaven els 2 pisos i la majoria d’elles eren hotels, aquí la majoria son de 4 plantes i clarament son apartaments de vivendes, poques es veuen atrotinades i costa veure barraques, però té un cert aire de capital. Nosaltres anem directament al Dzong de la ciutat, es un gran complex amb l’arquitectura clàssica de les fortaleses del país, actualment un 50% es el monestir dels monjos i l’altre meitat son oficines del govern, entre elles les del rei. Al gran pati central avui hi ha Tsechu (Festival), es veu clarament que es una gran festa popular, la gent va caminant cap aquest lloc, tots vestits de festa amb els seus ‘gho’ i ‘kira’ tradicionals, la majoria amb molt bon gust i brillants combinacions de colors. Al arribar a la porta ens foten un disgust – estrictament prohibit entrar amb càmeres i similars, fins i tot passen a tothom el detector de metalls manual. Més paciència ¡!! La plaça es plena de gom a gom, menys l’espai central on es representen les cerimònies, ens fan circular cap a l’esquerra, fins que trobem un lloc per quedar-nos drets i esperar que comencin, també s’hi veuen turistes, però el públic es majoritàriament nadiu i popular i hi van fins i tot amb les criatures, que també llueixen ben engalanades tradicionalment. Finalment comença la funció, uns monjos toquen una melodia repetitiva, amb trompes, tambors i una mena de flabiol, els balladors evolucionen amb les seves disfresses fen moviments que semblen voler espantar algú. Intentem esbrinar si hi ha algun argument, però no ho aconseguim. Ho preguntem més tard a en Dondup i ens explica que son els personatges que trobarem quan morirem, veient-los sovint en aquestes celebracions ens acostumarem a ells i així no ens espantarà la mort… No deixa de ser un objectiu pràctic ¡!!

Es una llàstima no poder entrar amb les càmeres, es tan ric en colors que les fotos quedarien espectaculars. Els edificis també fan molt de goig, amb les pintures tradicionals que semblen acabades de pintar, i es que d’aquí a un més hi ha coronació del seu cinquè rei. Ja son gairebé les 12 i les ballarugues dels dimonis continuen com una roda que no para mai, si estesi’m asseguts còmodament aviat faríem una migdiada. Decidim anar marxant i en Dondup ens localitza immediatament, tornem al cotxe i ara anem directament al hotel Riverview, com el nom indica es a un lloc elevat proper al riu, al costat oposat de la ciutat i amb una bona vista sobre ella. La nostra cambra es al 4rt pis (l’últim) i resulta un bon mirador. El dinar es bo i continua seguint el sistema de rebre a la taula 5 o 6 plats diferents, per anar-los combinant, ja hem aprés la tècnica: primer es fa un tastet de tots, i després es comença per el més picant però anant-ho combinant amb els altres que son més lleugers i refrescants, així es fa tot més mengívol i el chili no ens crema el cervell. Hem tastat una cervesa local del tipus ‘weiss bier’, té un lleuger punt àcid i resulta molt refrescant. Abans de tornar a sortir a la tarda, encara tenim una estona per relaxar-nos a la cambra, es molt espaiosa i podria estar a qualsevol hotel occidental, però no hi ha ascensor i som al quart pis, ens anirà bé per continuar reforçant les cames. La Teia fa la primera bugada del viatge i ho estenem a la terrassa que mira a la ciutat, si algú ens mira potser creurà que son també banderes d’oració.

A la tarda comencen per anar a veure el ‘takin’, es una animal que probablement tan sols visqui en aquests recons del Himàlaia. Sembla talment un ‘collage’ fet amb peces d’altres animals (cabra, cavall, vaca) i la historia de la seva creació va per aquest camí, un sant lama que menjava molt, es va cruspir alguns d’aquests animals, va barrejar tots els ossos i va muntar un model nou, que després va fer reviure, i el resultat es el takin.

La veritat es que no té cap mena d’atractiu que no sigui la seva raresa, però n’estan molt orgullosos i el consideren patrimoni nacional.

Tornant a la ciutat veiem uns xicots jugant a dards, que no son com els que coneixem a occident – petits i que es juguen a curta distancia – aquí son grossos, uns 35 cm de llarg i el cos amb uns 10 cm de gruix, es tot un projectil ¡! escolleixen una zona plana i claven a terra 2 peces de fusta d’uns 20 cm d’ample, com a dianes a uns 20 metres de distancia. Hi juguen 2 equips, cada jugador llença el seu dard consecutivament, i després de cada tanda celebren els èxits amb cançons i danses, per mirar seguidament com es porta l’equip contrari que tira seguidament. El que obté una diana, guanya una estola groga, tenen també estoles d’altres colors però no hem esbrinat si corresponen a d’altres puntuacions. Aquest es el seu segon esport nacional, desprès del tir amb arc.

Desprès hem continuat cap al centre de la ciutat, fent alguna trampa per poder entrar-hi amb el cotxe, hem entrat a un dels serveis d’Internet per revisar el correu, la connexió es terriblement lenta però hem pogut enviar alguns missatges. Arribats al carrer principal ‘Norzin Lam’ hem iniciar el ritual ‘viacrucis’ de botigues, es ben curiós que gairebé totes les que estan destinades al personal local, venen de tot – independentment del titular del comerç, com no podia faltar, hi veiem moltes botigues d’artesania que tenen una ampla gama d’ofertes, des de les andròmines típiques per turistes, fins les veritables joies de disseny local i antiguitats. Fatalment, tot el que ens atrau resulta ser del nivell més car, anem fent anotacions mentals per quan retornem a Thimpu d’aquí a uns dies. A una botiga hi veiem una cabina de telèfon i aprofitem que es bona hora per trobar la mare a dins de casa, la Teia l’hi truca amb èxit – sembla que es troba prou bé, o no pitjor, i la moral de la Teia en surt molt reforçada. Encara tenim temps per tafanejar una mica més i la senyora es fira un bonic polo blanc amb la insígnia commemorativa de la propera coronació del nou rei, malgrat ser molt barroca es un disseny força discret i fa bonic.

Ara ja anem cap al hotel, son les 18:30 i aquí es sopa entre les 19 i les 20:00.

L’aigua calenta no funciona, ho he provat amb totes les aixetes i cada vegada surt més freda, al baixar a sopar aviso a recepció i puja amb mi un empleat, per comprovar si el ‘guiri’ es un inútil, veu que tinc raó i m’assegura que mentre sopem ho arreglaran.

L’àpat segueix la pauta de sempre, amb la diversitat de plats, continuem convençuts de que mengem massa. També provem una cervesa que no coneixíem , la Tiger, que resulta ser importada de Singapur, i força sosa.

Al tornar de sopar veig que ara ja està encès el pilot del termo, sembla que ja està arreglat. A la cambra aprofito per anar escrivint aquesta crònica i llegir una estoneta. Demà no cal matinar, ens recolliran a les 9:00, doncs tenim tot el dia a Thimpu, o sigui que farem pràctiques d’horitzontal una pila d’hores.

6 d’octubre

Aquesta nit ha plogut força, jo no ho he sentit, però la Teia sí. Des de que som a Bhutan ha plogut cada dia, en un moment o altre, però sense interferir en les nostres activitats. Probablement els núvols ens han privat de veure els cims alts del Himàlaia, doncs sempre tenim les carenes ben enfonsades a les bromes. Esperem que d’aquí 7 dies, quan comencem el tresc, el temps estigui més clar i eixut.

Aquest matí tenim sorpresa, malgrat que el pilot de la caldera està encès, continua sense escalfar l’aigua, veig que hi ha un interruptor desconnectat, canvio la posició i esperem que desprès del esmorzar ja hagi escalfat l'aigua. L'hotel està força bé, però no fa tanta calor com per dutxar-se amb aigua freda. Més tard veiem que la espera no ha resolt el problema i al sortir a donar un volt aviso a recepció que ho han d’arreglar, i que si no poden, ens traslladin a una altre cambra.

Les visites d’avui comencen amb una escola d’artesania tradicional, es molt interessant, hi ensenyen dibuix, pintura escultura (fang i fusta), serigrafia, brodar i teixir. Els resultats son força bons i a la botiga de l’escola encara veiem articles millors, es una bona tasca no deixar que es perdin aquestes tècniques. Hi hem comprar una mascara per la meva col·lecció i una figureta de plata per casa, i un parell de penjolls de senyora.

Després visitem un convent de monges, es veu molt més pobre que els que hi han monjos. En Dondup ens explica maliciosament que encara que la devoció i les obligacions religioses siguin iguals per homes que per dones, no els deixen estar junts perquè ‘es distreuen massa’. Al fons de la vall, per sota nostre, hi veiem el gran Dzong, on ahir varem veure una part del Tsechu, des d’aquí encara es més evident la grandiositat de les seves dimensions. Ara anem a la Biblioteca Nacional, està en 2 edificis molt ben decorats, al antic hi ha una gran col·lecció de llibres sagrats de les diferents disciplines budistes. Son un patrimoni cultural valuosíssim, en el format clàssic de tapes de fusta decorada o recoberta de filigranes de colors, que protegeixen les tires allargades de paper o pergamí vegetal, estampades amb els seus texts sagrats. Son 3 plantes i cadascuna té el seu altar amb la trilogia acostumada de diferents invocacions de Buda i els seus ajudants. Els llibres estan curosament guardats en lleixes i vitrines, molts d’ells embolcallats amb peces de teixit de colors. El segon edifici es nou i conté una extensa biblioteca de llibres convencionals, sobre temes culturals i de natura relacionats amb els diferents països del Himàlaia. Sembla que la consulta funciona com a la majoria de biblioteques del mon, en un ordinador es registra l’usuari amb la peça que agafa, i al retornar-la s’inverteix el procediment.

Al acabar baixem a dinar al centre de la vila, ens porta a un restaurant a una cruïlla de Norzin Lam, amb un guarda de tràfic que es mou com un mim professional, dirigint el moviment amb gestes explícits que gairebé semblen un ballet. El dinar està prou bé, segueix el procediment de presentar 5 o 6 plats diferents, per anar combinant-los al gust de cada paladar. La verdura sempre està cruixent i molt gustosa, avui també hi ha peix arrebossat, però l’he deixat perquè estava ressec i ple d’espines, potser era truita. Avui al Dzong encara continua el festival, s’hi veu poca gent i he preguntat si s’hi podrien fer fotos, en Dondup creu que sí però un altre col·lega de professió l’hi confirma que no, o sigui que no cal tornar-hi. Ens queden passejant per el centre i comprem un llibre i una polsera d’os, passegem fins al mercat que estan construint, son 2 pavellons de 2 plantes, quedarà força gran i lluminós, als carrers del voltant hi ha botigues molt petites i sembla que viuen de la proximitat al mercat. Després creuem el riu per un bonic pont cobert, de fusta i decorat amb els motius tradicionals, que gairebé no es veuen de tantes banderes d’oració penjades. Ens queda proper un taller de fabricació de paper vegetal, que anem a visitar, el fabriquen amb l’escorça d’un arbust, que bullen i desfilen per formar una pasta fibrosa, desprès l’escampen sobre un filtre pla i hi superposen flors que aporten el seu dibuix, ens explica que la major part de la seva producció s’exporta a Japó. Veiem la corresponent botigueta amb un bonic catàleg de models, tots son molt bonics i originals, però no en comprem perquè a casa no en sabríem que fer…

Sortint d’aquest taller, anem a un altre de proper on fan joieria amb plata i metall, tot sempre manualment. Aquí en Dondup ens ensenya unes tasses fetes d’alguna fusta miraculosa, esmaltada com porcellana, ens explica que tot el que es beu en aquestes tasses ho cura tot, i que si s’hi ha posat algun verí, la mateixa tassa ho escup, per evitar que es pugui beure. El preu volta les 150.000 peles – no se si fem cara d’estar enverinats o si espera que es faci el miracle i ho comprem ¡!!

Aquí hem acabat el tour d’avui i tornem caminant al hotel, on recuperem la motxilla del cotxe i tornem a la habitació.

El primer que fem es comprovar si funciona l’aigua calenta – negatiu – baixo a recepció i els explico que n’estic fart de demanar que ho arreglin, i que ens canviïn d’habitació. Ens donen la del costat, i el problema està resolt.

Encara estem sense passaports, hem passat per l’oficina de ITT a Thimpu i ens han assegurat que ens els portaran aquest vespre al hotel – fins que no els tingui a la mà, no ens ho creurem. A les 18:00 truquen a la porta de la cambra i una cambrera ens els lliura. Quina alegria ¡!!

Al cap d’una estona baixo al ordinador Internet del hotel i aquesta vegada el Gmail funciona com un llamp – deu ser que la tamborinada d’aquesta tarda ha netejat les connexions. Actualitzem les notícies amb la família.

El sopar de nou es agradable amb les seves verdures i salsetes. Preparem l’equipatge per marxar demà, i seguin amb l’horari de les gallines, anem a dormir aviat.

7 d’octubre

Sortim puntuals, per liquidar les cerveses m’ha calgut canviar dollars (200) doncs ja no en tenia prou amb el que teníem de moneda local, m’han donat 9.170 Ng. Tot i que m’han cobrat comissió, no surt malament.

La carretera va guanyant alçada en corbes continues, es força estreta i per creuar-nos amb els altres vehicles cal fer punteria, però està asfaltada, pugem per boscos espessos i molt drets, com que no es veu el ‘pati’, no impressiona tant. El primer coll es el Dochu-La de 3050 mts. els núvols continuen enganxats a les carenes i no veiem els seus cims, aviam si a la tornada ho aconseguim.

La baixada cap a Wangdi segueix la mateixa pauta, entre alguna clariana del bosc s’intueix la cinta platejada del riu, al fons de la vall i també mig amagat per la boscúria. Son boscos realment impenetrables, amb una vegetació entrellaçada i líquens i falgueres que parasiten tots els troncs. Al acostar-nos a Wangdi, el fons de la vall es una mica pla i està cultivat, principalment d’arròs, encara que també en veiem a bancals enfilats a la pendent, en un estretament de la vall un gran Dzong domina estratègicament el pas, un pont permet creuar el riu i la carretera torna a enfilar-se cap al següent port, el Pele-La de uns 3400 mts. Es l’entrada al districte de Bumthang, aquí el perfil de la vall canvia i es més oberta, s’hi veuen bordes i bestiar pasturant, si no fos per l’arquitectura especial del país, podríem ser a qualsevol recó dels Alps.

Pujant al Pele-La en Dondup ens ensenya la vessant oposada de la vall, que es molt abrupte i una selva imponent, ens explica que no està habitada per humans, perquè es el domini d’una ogressa que no ho permet, els qui no ho respecten, desapareixen i tan sols se’n troba la seva roba. Es molt interessant com ens explica aquestes creences totalment convençut.

Tot baixant del port parem a dinar a un restaurant aïllat, a tocar de la carretera, salta a la vista que està dedicat als turistes, una sala amb espai per unes 50 persones, amb el típic menú de 6 o 7 plats a combinar, de carn tan sols n’hi ha un, es pollastre amb salsa (i chili, clar ¡!) però les verduretes estan molt bones. No ens ve de gust la cervesa i demanem Sprite (surt a 240 peles cada llauna) els extres de begudes son una renda ¡!!

Continuem per la carretera en direcció a Trongsa, que apareix sobtadament des d’un revolt de la carretera, es veu a la fondalada davant nostre, amb un impressionant Dzong, encara tardem una mica en arribar-hi, doncs la carretera fa una gran volta, sembla ser que aquest gran palau/ciutadella va ser l’origen del país, allunyat dels atacs externs, va anar guanyant força fins que fa 100 anys el seu senyor feudal es va proclamar rei de tot el que ara es el Bhutan, pactant o vencent els altres feudals.

Deixem els trastos al hotel Norling i anem a visitar aquest Dzong. Com en els altres que ja hem visitat, ara la meitat es monestir i l’altre meitat centre administratiu del govern. Aquí l’edifici no es veu gaire canviat, tan sols les reparacions bàsiques, i la sensació d’estar veient una escena d’un parell de segles enrere es molt real – menys per els monjos que van tots amb el seu telèfon mòbil enganxat a l’orella contínuament. Això ens ha cridat l’atenció des del primer dia, el país sembla que està tenint èxit conservant les seves tradicions ancestrals, però el mòbil es una febre irresistible, i un gran negoci per l’operadora. Després d’aquesta interessant visita, on hem fet una pila de fotos, tornem al hotel, jo més aviat en diria una fonda de pobre, però els altres que tenim al voltant encara semblen pitjor. No es horrible, però està gairebé al límit del que pot resultar mínimament còmode. Comprovem que a la llista dels nostres hotels n’hi ha especificat un altre – potser hauríem de reclamar, però ens diran que no hi ha lloc!!!

No està brut, però la construcció es molt bàsica i si es net, no ho sembla – no obstant, en pitjors llocs hem dormit en altre recons del mon. El somier es un tauler de fusta i el matalàs es un gruix d’escuma d’uns 10 cms.

Al sopar veiem que està ple, tots turistes, mengem com en els altres hotels, primer ens serveixen una tassa de sopa o consomé, i després ens servim a una taula amb 7 o 8 safates de verdures amb salsa, i alguna de carn. Avui la carn es una cosa cruixent amb salsa de tomàquet i chili, que no té gaire èxit. Seuen al costat nostre una parella de nòrdics a qui el seu guia intenta consolar per no tenir l’hotel que ells esperaven, fins i tot els convida a un aiguardent local, potser per fer-los oblidar les penes, el sento comentar que a Bumthang si que tindran un bon hotel, però que està tot ple per els festivals (Tsechu). Dedueixo que demà hauríem d’intentar arribar ben aviat, no fos cas que ens toqués passar les 3 nits en algun corral de gallines.

8 d’octubre

Malgrat que el llit es dur, hem dormit molt bé, alguns gossos feien escàndol als carrers, però no massa, i el radiador elèctric escalfava prou bé amb el seu termòstat. L’esmorzar es una mica pobre, tan sols fruita i torrades amb melmelada, no ens fa falta menjar més, però ens estem tornant maniàtics. No obstant, esperem que la resta d’allotjaments siguin millors que aquest. A les 8:30 sortim en direcció a la vall central de Bumthang, tenim uns 70 km. fins a Jakar, on ens quedarem 3 nits.

De nou la carretereta s’enfila per canviar de vall, ja ens hem acostumat a la precisió quan ens creuem amb altres vehicles, el paisatge continua amb les mateixes característiques , les pendents laterals de les valls son molt dretes i l’espès bosc es per si mateix tot un espectacle, tan sols es veu el dret desnivell en els breus instants que hi ha alguna clariana, fins ara tots els canvis de vall son transversals i els ports superen sempre els 3000 mts, avui en tenim un de 3300 i un altre de 3400, al coll hi ha sempre el temple o stupa corresponent, amb el seu bosc de banderes d’oració, en aquesta alçada el bosc s’obre una mica i el paisatge es pot apreciar millor. Cap al nord les muntanyes continuen cobertes de núvols, o sigui que encara no hem vist la espinada del Himàlaia. Al entrar a la vall central de Bumthang les valls son força més obertes, i recorden les del Pirineu o dels Alps, amb prats entre boscos, bordes i boniques cases de fusta molt ben decorades. Algunes d’elles amb un motiu ben especial, un gran penis escopint, i un parell de collons d’unes dimensions espectaculars, amb pelussa inclosa. Al mateix temps, dels 4 angles de la teulada hi penja un símbol format per un altre penis travessat per un sabre. Quina angúnia ¡!!

Es una simbologia exclusivament religiosa, que invoca la fertilitat, i que no té cap significat sexual.

Amb la amabilitat del paisatge, augmenta la quantitat de cases disperses, sempre bellament decorades, i els camps amb cultius d’ordi, pomeres, etc. Ens explica en Dondup que aquesta vall era molt pobre, per la llunyania de les altres valls, però que al construir la carretera transversal (i gairebé única) s’ha anat desenvolupant molt harmoniosament. Això es fa evident per l’abundància de cases que es veuen, si no noves de trinca, recentment renovades. Jo diria que ara hi ha un bon equilibri entre el que el lloc produeix i el que consumeix, i encara els permet comerciar el sobrant i millorar el seu nivell de vida. Per tot el país hem anat veient centres escolars i els seus alumnes que anaven o venien, i també d’altres centres més grans, per l’ensenyança secundaria o mitjana. No podem evitar la comparació amb el Nepal, aquesta gent – que varen veure la primera carretera a finals dels 60 (entrada des de la India, per Phuntsoling, fins a Thimpu) estan sortint de la vida miserable d’una manera prou ràpida – desitgem que no s’espatlli.

Arribats al fons de la vall, la remuntem fins a Jakar on hi ha el nostre allotjament (Mountain Lodge), aquí ens trobem que al creuament que porta al Lodge hi ha un policia que no ens deixa passar, resulta que hi ha el rei fent una visita a prop i fins que no torni, no deixen circular. No es estrany, doncs amb aquests camins estrets, el responsable de la seguretat no deu creure convenient que s’hagi d’aturar per creuar-se amb altres vehicles. Ens desviem cap a visitar el Dzong de Jakar, dalt d’un turó a la vall, aquest també es força antic – de finals del 1500 – com els altres, també es seu de l’administració local i monestir budista. Amb aquest procediment estan aconseguint que els edificis no es degradin i conservin el seu aspecte original, al interior hi han places i carrers – poquets – que reflecteixen la vida social que abrigaven. No ens cansem d’admirar la creativitat de la decoració, combinant motius geomètrics i simbologies religioses, els grans molins d’oració, pintures murals, etc.

Retornem a la fondalada i encara tenim l’accés tancat, llavors marxem a visitar un monestir proper, aquest es privat/independent, o sigui que no rep cap subvenció del govern, el presideix un lama de gran prestigi que ‘pot cavalcar sobre un raig de sol’ (cito a en Dondup). Hi arribem quan a la cuina hi serveixen el dinar als monjos, que estan tots fent una llarga cua, com ja havíem vist a Birmània, després mengen en grups de 4 o 5 asseguts a la terrassa del davant dels dormitoris, com si fos la era d’una gran masia, aquests dormitoris/cel-les estan en una filera d’edificis independents, amb galeries cobertes o porxades que donen accés a les cel-les individuals. Des del monestir, la vista de la vall i del Dzong es molt bonica, el nucli comercial (tot son petits ‘xiringuitos’) es a tocar del riu, ens explica en Dondup que aviat ho traslladaran a una zona més elevada que ja està en construcció. Ara veiem que ja tenim obert l’accés al lodge, i hi anem directament, es una construcció recent, amb un mòdul de cambres en 2 pisos, la decoració es tota en fusta i dona una sensació agradable, el bany es en ceràmica i molt polit. La Teia respira tranqui-la després de la experiència d’ahir a Trongsa. El menjador es al edifici de la recepció i ens serveixen l’acostumada varietat de diferents plats, tots ben gustosos. A una vitrina veig una ampolla etiquetada com ‘apple wine’ pregunto que es i entenc que es una mena de sidra, ens la bevem amb el dinar i no es dolenta, però probablement ja està massa esbravada i ha perdut aroma, no cal repetir. Acabat el dinar anem a la cambra a reposar una mica fins les 14:30, quan vindrà recollir-nos en Dondup.

Anem als temples de Jampa Lakhang i Kurje Lakhang, ens diu que el primer es el més antic de tot el regne (any 659) i ens explica una més de les seves fabuloses histories, amb el Guru Rimpoche pel mig, curant al rei i meditant a la cova. Escric això quan tan sols fa poques hores que hi hem estat, i ja no tinc gens clar quina historia correspon a cada lloc ¡!!

Al més antic hi han devots locals pregant i donant voltes al recinte, aprofitem per fer fotos i esperem que en surtin d’interessants. Tots aquests temples son extraordinàriament atractius, tant per l’arquitectura com per la decoració religiosa, malauradament a molts d’ells no permeten fer fotos a la sala d’oració, que es on hi més riquesa acumulada d’imatges i símbols. Els motius son dobles, creuen que els turistes fent fotos son una manca de respecte als seus deus, i per un altre costat, es un concepte de risc de seguretat, doncs les fotos poden servir per atraure pispes interessants en les seves riqueses històriques, que son molt atractives i llamineres per els col·leccionistes de qualsevol lloc del mon.

Aquesta vall té una bona oferta d’establiments hotelers, la majoria de construcció recent i amb força bon gust. Realment podria ser la imatge d’una vall suïssa, però amb els xalets d’estil diferent, tampoc s’hi veuen gaires habitatges miserables.

Al acabar el tour d’aquests temples, demano per anar al centre i accedir a Internet, reviso el correu, tenim respostes del meu germà i de la família a Sant Pere, com que a casa tot va bé, quedem tranquils.

Aquesta nit m’ha vingut al cap una possible explicació sobre el problema que tinguérem amb el visat, potser els vaig enviar l’escaneja’t dels passaports anteriors, ho comprovo als email que els vaig enviar – així es, la vaig ben c….!!! O sigui que el neguit d’aquests dies va ser culpa nostra, menys mal que no els he fotut cap bronca. No se si ho han descobert…

També miro la meteo per els propers dies, sembla que els 2 primers el temps estarà prou bé, però els altres 3 preveuen més pluja. Haurem de fer ofrenes a tots els temples que passem, per que el sol en surti reforçat.

Tornats al hotel, aprofitem per fer part de la bugada i raspallar el fang de les sabates, que ens hem empastifat a un camí embassat per el que ens han portat a passejar. En Dondup ens ha parlat d’una ‘Dansa del Foc’ per aquesta nit, a un dels temples propers de la vall, pot resultar interessant, ens ha de trucar mentre sopem, per confirmar la situació.

Per sopar demanem una ampolla de vi negre, resulta ser d’Austràlia i no està gens malament, té força cos i es aromàtic, ja veurem el que ens en fan pagar?.

Mentre sopem arriba en Dondup i sortim directament al acabar de sopar. El lloc de la festa del foc es a uns 4,5 km del hotel, está tot a les fosques, hi han parat una arcada amb fusta i llenya, ja hi ha força gent entre locals i turistes, tres balladors disfressats amb màscares i un de guerrer, fan les seves evolucions al so dels flabiols, tambors i trompes que fan sonar uns monjos. La melodia es curta i repetitiva, les trompes sonen com si fossin vaques. Els balladors porten torxes enceses i sembla que van provocant al públic i al mateix temps eviten que s’acostin massa i garanteixen que els quedi prou espai per les seves evolucions – no hi ha més llum que la de les seves torxes enceses. El públic local es de totes les edats, o sigui com la nostra festa major, no hi ha cap espai organitzat per els qui mirem, tots estem barrejats, drets o asseguts a terra. A les fosques sembla que siguem molta gent, però no crec que passem gaire del centenar, quan ja comencem a estar cansats de que no passi res de nou, arriba el monjo superior del monestir local, que va dringant uns platerets cerimonials i ara augmenta la acció. Comencen a encendre l’arc de llenya i el jovent passa corrent per sota del foc, fent un cercle que hi volta sense parar, sembla una cerimònia de valor o de purificació, i el ritme del tambor i les trompes va sonant a estones. Quan ja s’acaba de cremar l’arcada de llenya, la gent va caminant cap a la porxada del monestir proper, allà l’ambient de festa major encara es més evident, paradetes de refrescos, cervesa, snacks, joguines, etc. Igual que a casa!!! Al pati del monestir continuen els mateixos personatges ballant, de tant en tant sembla que expliquen quelcom i el públic respon amb aprovació o censura, però sempre amb un caire molt festiu. Ens hi estem encara una bona estona, per donar temps a que els cotxes vagin circulant i no estigui el camí bloquejat - endebades, quan arribem al cotxe encara està tot parat i fins al cap de 15 minuts no es comença a moure la fila de cotxes, a les 11:30 arribem al hotel. Ha estat interessant, però l’atractiu real es el públic local i la seva relació amb el que fan els balladors, la part de coreografia no té cap valor, tots els moviments son maldestres, com si ho féssim nosaltres enfilant-nos al envelat del poble i interpretant alguna llegenda. El que també es atractiu es la vestimenta i màscares que porten, per els seus colors brillants i expressions exagerades. Hem fet prous fotos i també una mica de vídeo.

A la cambra hi tenim la roba estesa de la bugada, que encara està ben molla, esperarem a recollir-la demà.

9 d’octubre

Avui tot el programa es de festa major, potser en quedarem farts…

Encara que la bugada estigui molla, la recollim, doncs no creiem convenient tenir la parada muntada quan facin la habitació.

A les 9:00 marxem amb el cotxe fins el mateix lloc on varem estar ahir al vespre, amb la llum del dia el camp es veu més petit del que semblava a la llum de les torxes. Ara la funció es al pati interior del monestir, hi ha muntat un tendal blau amb cadires, amb uns grans dracs pintats a sobre, per als turistes i que ja esta plé, però no hi ha molta gent i ens podem moure lliurement per el rectangle, seiem a un graons que pugen al porxo on hi han els monjos amb instruments, trompes, flabiols i tambors. Al darrera nostre hi ha un gros timbal, i cada vegada que sona ens tremolen les orelles. A la poca estona comencen les evolucions de 3 personatges, crec que son els mateixos balladors que ahir, un d’ells porta a les mans un gran penis de fusta amb els seus collonassos i va fent gestos obscens, amb grans rialles de tot el públic, des de quitxalla a iaies, i des de turistes a monjos. Com ahir, les escenes son molt repetitives, com la música, si estesi’m assentats còmodament, ja dormiríem, però els colors llampants de les disfresses i màscares, i el vestit tradicional del personal, alguns d’ells especialment atractius, formen en conjunt un espectacle fascinant, no parem de descobrir cares i figures que son objectius irresistibles per fer fotos. La historia continua amb lleugeres variacions i la participació de grups de balladors i balladores, que també canten. Al migdia decidim anar cap a la sortida, doncs malgrat el seu interès, resulta incòmode estar tanta estona assentats a un graó de pedra, caminant al voltant del pati encara anem trobant més imatges per retratar. Ens localitza en Dondup, i ens diu que en acabar la dansa actual – una variant més de les anteriors – però amb espases – marxarem a dinar, i a la tarda tenim més racions del mateix, quan ens en cansem ja tornarem al hotel.

Per dinar ens acabem la botella de vi començada ahir, com a novetat del dinar, avui hi han unes galetes de mill fregides i una mena de truita de verdures, acompanyat amb salsa de llenties (dal), carn estofada i arròs blanc. Tot molt gustós, i sense greixos. Al acabar no veiem a en Dondup, però com que ens ha dit que descanséssim desprès de dinar, aprofitem per fer una mica de relax a la cambra i anar revisant les fotos, per no omplir massa les targetes de memòria. Veig que la Teia ja fa estona que està meditant – si fóssim a casa pensaria que fa la migdiada...

A les 14:30 baixem a veure si ja ens esperen, i així es, tornem al Tsechu, on ara estan fent una cerimònia amb disfresses del Guru Rimpoche i els seus acòlits, tot el personal passa a fer-los reverencies, o sigui que ara ja té un aspecte devocional, i no tant festiu com al matí. El cel s’està tapant i al fons de la vall ja s’hi veu caure una bona cortina d’aigua, que no tarda gaire a arribar a nosaltres, estan fent una mena de passada amb una pila de personatges vestits de cerimònia, suposem que a més de les deïtats, també representen els diferents estaments o activitats de la població, i van entrant al monestir mentre cau un fort aiguat, nosaltres no ens mullem, doncs som a sota d’un allargat vol de la teulada. En Dondup ve a dir-nos que encara falta la dansa dels barrets negres, i que si entrem al temple el podrem visitar i també veure com es vesteixen els personatges per la propera dansa.

El temple es del segle 15 i el va construir un dels lames més famosos, hi donem una ullada i fem alguna foto sense flaix als tapissos de les parets. Sortim al porxo interior, que es una mena de claustre, on s’estan vestint els personatges, aquí hi ha un vertader metrallament amb les càmeres, hi ha gent amb aparells super professionals i uns zooms que semblen armes d’artilleria. Resulta molt agradable veure com la gent del país admet que els retratin sense cap problema, i semblen encantats de veure les seves imatges a les petites pantalles de les càmeres, menys alguna joveneta que ja ha après a semblar vergonyosa. Quan els personatges del barret negre ja estan llestos per la seva representació, van desfilant cap a l’esplanada exterior – i continua plovent, però no gaire fort, aquesta dansa es més animada que les altres i els dansaires van girant sobre si mateixos i rodant en cercles que s’obren i tanquen, ara la música tan sols es la dels platerets principals i ocasionalment un gran tambor que pica un home al seu costat. La dansa acaba retirant-se els dansaires d’un en un, ja torna a ploure fort i anem cap al cotxe, al arribar al lodge ja no plou i sembla que no ho hagi fet, tot i que som ben a prop del lloc on érem...

Ha pagat la pena tornar de nou al mateix lloc aquesta tarda, crec que les danses eren més atractives que les del matí, o potser es que ja n'estem aprenent ?

Al cambra encenem la estufa de llenya, aviam si podem eixugar la bugada. També torno a revisar les fotos i elimino totes les desenfocades, cal guanyar espai a la memòria.

El sopar continua amb el ritual acostumat, amb la novetat d’uns fideus foscos, de mill, que es un cereal d’aquesta vall, ho acompanyem amb una cervesa.

10 d’octubre

Aquesta nit m’ha arribat la venjança dels deus locals, des ser el càstig per la broma que fem dels seus miracles, forts mals de ventre i espasmes de diarrea, sembla que aquest episodi l’he de viure sempre que visitem països exòtics, faig cas a la experiència anterior i començo immediatament el tractament amb Fortasec i Sulfintestin, aviam si no avança i m’espatlla gaires dies. També començo la dieta alimentaria, pa torrat amb una mica de formatge i té, que continuaré per dinar amb arròs, pasta, patata i pastanaga.

Avui tenim segona tanda de Tsechu, probablement serà gairebé igual que ahir – com a mínim per nosaltres... sortim caminant del lodge en direcció al antic palau real – del segle XVII, ja no hi habiten però hi ha gent que en fa el manteniment mínim i evita que no s’espatlli massa. No obstant es veu força deixat, aquestes estructures de fusta necessiten molta dedicació, i també les pintures, una part es monestir on encara hi ha monjos, unes boniques stupas amb molí d’oracions a dins, que aprofiten la corrent d’aigua per fer-los girar i resar, a sota de cadascuna hi formen unes grans fonts que utilitzen els habitants propers, camí del riu passem entre les cases semi disperses, la majoria es veuen totalment renovades o en curs de fer-ho i no donen gens de sensació de pobresa, malgrat estar en un indret totalment rural.

El riu el passem per un pont penjat, amb cables i plataformes metàl·liques, que ens gronxa d’un costat al altre. A l’altre costat ens espera el cotxe i ens porta fins el temple del festival, ja està funcionant i no hi veiem gaire diferencia d’ahir. Seiem a la graonada del porxo dels musics i ens dediquem a observar la gent, al cap d’una estona seu al costat nostre, a terra, una parella i un altre dona (locals) que semblen més vells que nosaltres, no tarden gaire en saludar-nos i ens passem el matí fent-los fotos amb els altres crios i família, es ben curiós com son d’oberts aquesta gent, amb quatre mots d’anglès i signes anem fent relacions publiques, ella porta un molí d’oracions a la mà, que sembla d’or i nou, de tant en tant el fa voltar, sentim sonar un telèfon mòbil i ella el treu de la seva bossa i respon animadament a la trucada, quin contrast !!! una mà amb el mòbil i l’altre resant fent rodar el molí...

Ofereix poma a la Teia, que la té al costat i al cap d’una estona llavors de gira-sol, el seu home porta 4 pels de barba ben llargs, que l’hi donen un aspecte venerable, potser hauria de provar-ho jo ? cada vegada que els fem fotos i els hi ensenyem a la pantalla de la càmera, es diverteixen molt i no paren de donar-nos mil gracies.

Així passem el matí i tornem al hotel a dinar, una mica de descans i a tornar-hi. Al arribar al temple estan fent la dansa dels barrets negres – o això ens sembla, que varem veure ahir, com que hi ha lloc a sota del tendal amb cadires, hi anem a seure còmodament, ara estem de cara a la galeria dels musics i a les autoritats, això dona una perspectiva diferent i ens provoca a fer encara més fotos, al tendal també hi ha criatures i aviat els tenim enganxats a l’esquena, mirant i comentant les fotos, evidentment no tarden a demanar-nos que els en fem a ells...

Les danses de la tarda tan sols difereixen de les d’ahir en que poc abans d’acabar, els del comitè de festes subhasten unes estoles blanques, com les que ens donaren de benvinguda, la gent les paga i dedica al(s) dansaire(es) que vol, es força curiós veure com alguns n’acumulen molts i d’altres tan sols una. La recaptació es per el temple. En Dondup ens comenta que avui s’ha acabat i marxem mentre fan un procediment semblant amb les noies. No tornem amb el cotxe, caminem riu amunt, fins un altre pont penjat semblant al del matí, però aquest es de fusta i encara es belluga més, a l’altre costat seguim el riu avall fins que ens retroba el cotxe i ens acompanya al hotel.

Avui ens cal enllestir l’equipatge, doncs demà marxarem cap a Wangdi.

Al sopar continuo la dieta, però sembla que ja no tinc aquell dolor intestinal, aviam si demà ja m’ha passat la fluixesa.

11 d’Octubre

Sortim aproximadament a l’hora prevista (8:00) i ens enfilem de nou al coll per on varem passar al arribar, es a dir, retornem cap al oest del país, el dia està ben net i podem gaudir de nou d’aquest paisatge alpí en versió bhutanesa. Es dissabte i els escolars estan a punt d’entrar a l’escola, que avui acaba a les 15:00, es un bon indicador del futur del país la quantitat d’escoles que hem anat veient, i totes amb aspecte de molta activitat i bon estat. Poc després de Trongsa parem a fer un té al hotel que hi ha a la carretera, a uns 2 kms de la població, es un lloc molt bonic i amb una vista del Dzong preciosa, es on ens hauria encantat fer-hi nit al venir, però sembla que pertany a un altre gran agencia i en aquest punt de la temporada ho tenen sempre ple amb els seus propis clients – així ens ho explica en Dondup. Després continuem rodant en direcció al Pele-La, el coll de 3300 mts que ens retornarà a la regió de Wangdi. Parem per dinar al mateix lloc de la vinguda, no es gran cosa, però sembla ser l’únic lloc adient en aquest itinerari. Aquí hi trobem el primer grup de catalans des de que som al Bhutan, varen entrar per terra des de Phuntsoling i sortiran també per terra cap al est, per agafar el vol de retorn des de Calcuta. Ens diuen que els varen deixar sense places al vol Delhi-Paro a última hora, i no els quedava altre solució que fer-ho tot per terra. Sona a jugada del majorista, no els va dir que no tenien vols fins al últim instant, per no perdre els clients.

Al Pele-La veiem per primera vegada una gelera llunyana amb cims punxeguts, probablement es la carena del Gangla Karchung de 6400 mts, es veuen a la capçalera d’una vall, cap al nord, en fem algunes fotos. Ja baixant del coll i a poca distància, deixem la carretera transversal per anar a la vall de Phobjika, es una reserva natural on hivernen les cigonyes de coll negre, una rara espècie que al estiu vola cap al Tibet, també es una bonica vall alpina de perfils arrodonits, el que semblen grans lloms de prats, son extensions de bambú nan on pasturen les vaques, que semblen surar en un mar que els cobreix fins la panxa. Aquí hi ha el monestir de Gangte Goemba, seu d’una de les encarnacions de Buda. Ens explica en Dondup que es de gran importància espiritual i que ha resultat en una gran reserva de monjos criats en la mateixa vall. Ha estat en reconstrucció uns 7 anys i aquests dies s’obre de nou al públic, hi ha un gran festival i es veu ple de cotxes. Aquesta visita no era al programa i sospito que ens estem beneficiant de la devoció del guia, així descobrim aquest altre joiell del país. L’edifici i els voltants estan resplendents de color, i també els visitants, al entrar al pati interior descobrim algunes de les danses que ja hem vist abans, però el lloc està tan polit que paga la pena la visita. Ens enfilem a la galeria superior i tenim una perspectiva imponent de la situació, a la presidència hi ha alguns monjos importants que es distingeixen per el volum de les seves corbes físiques (panxa i papada) i també personatges civils amb els seus elegants vestits tradicionals. El monestir guarda importants relíquies, que avui es poden visitar, comença la desfilada dels jerarques cap a dins del temple i al darrere seu es forma una tumultuosa cua per entrar, des del nostre observatori sembla fins i tot perillosa, en Dondup ha desaparegut i ens ha dit que no ens moguem del lloc on som. Desprès d’una bona estona torna tot suat i ens diu que ja podem marxar, uns minuts més tard l’hi pregunto si ha pogut veure les relíquies, respon que tan sols per una finestra perquè la aglomeració era perillosa, sempre que passa per Wangdi aprofita per visitar-les, però durant les obres no eren visibles. Això confirma la nostra sospita d’abans... Cap problema, ens ha proporcionat una bona experiència més del país i d’aquesta bonica vall. Cal retrocedir fins la carretera principal i baixar cap a Wangdi, el balanceig de les corbes es com un bressol i vaig ‘meditant’ a estones. L’hotel Wangdi Kichu Resort, pertany a l’agencia amb la que estem viatjant i està uns 8 kms abans d’arribar a Wangdi. Es en un bonic recó de l’estreta vall, a tocar del cabalós riu, son diversos mòduls de cambres repartits per el jardí, i fa molt de goig, la cambra es ample i agradable, tot en fusta i un ample finestral sobre el jardí, ens acompanya el fort brogit del riu – amb el corresponent efecte diürètic nocturn. Volíem trucar a la mare i repassar el correu, però aquí no n’hi ha, esperarem a demà.

Es sopar d’avui es totalment vegetarià i molt ben preparat, fins i tot amb unes mandonguilles que no fan enyorar les de carn. La Teia ja comença a estar cansada d’aquests plats, mentre que jo no hi pateixo gens. Ja estic oblidant el breu problema intestinal i cal no caure en l’extrem contrari, o sigui que prou d’arròs.

12 d’octubre

Aquesta nit el brogit del riu m’ha despertat un parell de vegades, però també ajuda a tornar a dormir de nou. Al esmorzar fins i tot hi ha plum-cake o similar, tot molt ben presentat i el servei es molt àgil. Al aparcament hi han 3 mini busos de l’empresa, son 3 grups que arriben del tresc Snowman (Yeti) que son 25 dies, i tots amb gent de la nostra edat o no gaire més joves. Aquest tresc ha de resultar força dur, amb tants dies el cos es va cansant !

Al arribar a Wangdi anem directament al Dzong, ahir va acabar el seu Tsechu i avui tan sols hi som uns 10 o 12 visitants, malgrat haver-ne visitat ja uns quants – no n'estem pas farts, a dins hi ha la sensació d’estar vivint uns moments a un castell del segle XV, els anys s’hi noten, malgrat que està raonablement ben conservat, la situació es la clàssica dalt d’un turó que controla el pas estret de la vall, a la pendent que cau sobre el riu, hi varen plantar ja fa segles uns cactus de llargues punxes, importats de la India, ara formen una defensa millor que els fil ferrats de les trinxeres. Sortint del Dzong baixem a passejar per el mercat de verdures – es diumenge – sempre resulta interessant la visita a un mercat, es el mirall de la vida casolana de la població. Hi veiem molts tipus d’arròs, això reflecteix la principal producció dels voltants, també hi ha pomes, obergínies, tomàquets, cogombres, carbassa, i com no podria faltar, molt de chili que ja pica tan sols de mirar-lo !!. En Dondup ens presenta el seu germà i cunyada, viuen a Thimpu però estan passant uns mesos a Wangdi, perquè treballa com a geòleg a un projecte hidroelèctric proper, ens pregunta d’on som i es evident que no ens situa a la bola del mon, je-je, igual que a molts americans, però prefereixo això que no pas allò de: Barcelona, ‘oh yes, Ronaldinho’, que em toca força el voraviu.

A continuació fem uns 20 kms riu amunt, fins a Punakha, aquí hi ha una de les millors joies d’arquitectura de Dzong, es una ciutadella preciosa i molt gran, no es d’estranyar que fos la primera capital del Bhutan unificat, encara que posteriorment la traslladessin a Thimpu.

El proper 6 de novembre es la coronació del cinquè rei, i la primera cerimònia es celebra aquí, està tot a punt de revista, estan donant encara algun retoc de fusteria, la sala del temple es espectacular, amb els 3 Budes acostumats (primer, present i futur) d’unes dimensions molt més grans que les habituals, més una infinitat d’altres figures semblants, tapissos, etc. Al davant també hi han els trons destinats als dignataris, tots de fusta tallada i pintada amb les figures ornamentals de dracs, flors de lotus, etc. El del nou rei està per estrenar. Sembla ser que després es repeteix la cerimònia a Thimpu. Seran espectacles de gran lluïment i es evident que als ciutadans els badaran el ulls, boca i orelles. Tenim la sensació que la veneració i prestigi del rei no son imposades, veient el salt endavant en educació, sanitat i habitatge que ha aconseguit aquest petit país, també s’hi veu pobresa – però no misèria...

Després d’aquesta esplèndida visita ens porten a dinar a un hotel-lodge que hi ha a mitja pendent sobre la vall, amb una bonica vista sobre els bancals d’arròs que s’enfilen. El menjar sempre el trobo molt gustós, encara que començo a enyorar unes sardines a la planxa, o una escalivada, o truita amb patata i ceba... per no posar el llistó gaire alt !!

Realment, quan hi ha algun tipus de carn o peix poques vegades resulta especialment atractiu, encara que la salsa sigui bona, paciència, que tan sols som a la meitat de les vacances. Després de dinar comença la pujada cap al Dochu-La, serpentejant entre aquests boscos immensos, fem una paradeta a un mirador i veiem a la llunyania i amagats una mica entre els núvols, uns pics a la serralada fronterera amb el Tibet, amb els prismàtics es poden veure algunes geleres i parets, queden força lluny doncs malgrat les seves alçades entre 6 i 7 mil metres, no semblen gaire alts, llàstima que els núvols persisteixin en escamotejar-nos una part d’aquest panorama, uns kms més amunt i ja som al port, el Dochu-La es a 3300 metres i com que el dia avui està net, la vista sobre la serralada que separa la vall de Wangdi de la de Thimpu es molt interessant, no ens acabem d’acostumar a estar voltats de carenes de 4000 mts cobertes fins dalt d’espessos boscos malgrat les seves dretes pendents, a partir del 4000 ja comencen a tenir l’aspecte de les crestes del nostre Pirineu, i per darrere hi han els que amaguen les glaceres entre els maleïts núvols.

Al coll hi ha un gran conjunt de stupas, que commemoren la victòria de les forces de Bhutan contra les guerrilles comunistes que s’infiltraven des de la planura de la India – això era als anys 80 – tenint en compte el seu minso exèrcit, es evident que fou la India qui els va treure les castanyes del foc, doncs aquestes guerrilles s’amagaven al sud de Bhutan per fer accions a Bengala. Oficialment fou una de les princeses qui va fer construir el complex monumental i un temple que hi ha a pocs metres, en fi, que queda molt bonic i ‘si non e vero, e ben trovato’.

Fem moltes fotos d’aquest entorn i comencem la baixada cap a Thimpu. Ara serem a un altre hotel, es el Druk, al mateix centre comercial de la ciutat i voltat de botigues – la Teia ja té els sensor de ‘shopping’ que emeten flaixos de color verd intens – em tocarà fer el cor fort per sobreviure la experiència....

La cambra es espaiosa i agradable, no hi manca res, la Lonely Planet diu que es el millor de la ciutat i no tinc cap motiu per discutir-ho. No obstant es descobreixen fàcilment algunes petites acumulacions de pols a alguns relleus dels prestatges, etc. i també veiem que les portes – totes de fusta de pi – ajusten per aproximació i els dintells no tenen motllures que n’amaguin les imperfeccions. Trobo força misteriós que s’escapin aquests detalls en llocs que volen oferir qualitat. Intentem accedir a Internet però el tràfic supera l’amplada de la banda i la connexió es perd contínuament, ho deixem córrer i sortim a la cacera de souvenirs. Unes turqueses i unes perles d’aigua dolça (teòricament del Tibet) cauen fatalment a la cistella de la compra, i també algunes peces d’artesania per casa nostra i per la família. Cal reconèixer que malgrat no ser cap ganga, quedem satisfets amb les compres, i addicionalment també ho hem pogut pagar amb Visa. La moneda local i la rupia india han baixat una mica, i si continua la tendència, quan arribi el càrrec ens haurà estalviat una mica la despesa. Abans de tornar al hotel encara tenim temps per trucar a la mare, ho fem des d’una cabina a una botiga, amb excel·lent qualitat de so i més econòmic que des del hotel, la família continua bé, i així demà passat marxarem més tranquils al tresc.

Tornem al hotel, que es a pocs metres, i baixem a sopar, el servei es molt atent i l’habitual sortit de plats, avui inclou uns daus de formatge amb una gustosa salsa, també hi ha amanida fresca, que ens atrau especialment. Hi ha xai trossejat (que sembla més aviat atropellat per un camió) però tan sols té el gust de la salsa en que està submergit, encara que es molt bona – i picant.–Refresquem després el paladar amb amanida i una deliciosa salsa de iogurt amb granets de magrana, que apaguen ràpidament l’incendiï del chili. Com postres una mena de pastisset amarat d’un almívar interessant, però que embafa una mica.

Demà farem una excursió caminant, ja en tenim ganes i així ens entonarà les cames per el tresc dels 5 dies següents. Aprofitem per fer novament una mica de bugada, com que serem 2 nits en aquest còmode hotel, podrem eixugar la roba sense problemes. Uns estris tan senzills com uns metres de cordó de nylon i unes agulles d’estendre, permeten muntar aquest simulacre de banderes d’oració dins de la cambra.

Apa, a llegir una mica i a dormir.

13 d’octubre

Aquesta nit hi havia un bon concert de lladrucs de gossos als carrers de la ciutat, no es estrany, no tenen els gossos com animals de casa, però els alimenten i no els sacrifiquen, perquè el budisme no ho permet, o sigui que es reprodueixen i tenen un aspecte llastimós, de malalties i brutícia, evidentment no estan vacunats contra cap infermetat.

Aquest matí al dutxar-me veig que hi ha un endoll elèctric col·locat just entre la pica i la dutxa, si no es vigilen molt els esquitxos de la dutxa, que regalimen per la paret, van directament al endoll, un altre detall misteriós i perillós...

L’esmorzar es molt variat, el millor que ens han ofert fins ara, amb fruita fresca, iogurt, ous, bacon, cigrons, mongetes, cereals..... per triar i remenar.

Avui tenim una caminada passejant, amb picnic per dinar, fa bon sol i el cel sembla net.

Amb el cotxe remuntem la vall natural de Thimpu fins que la pista s’acaba, som a una estreta vall amb boscos molt drets i espessos, a les 2 besants oposades hi ha un monestir a cada costat a uns 300 mts per sobre de la fondalada, aquí es queda el cotxe i comencem a pujar un camí que s’enfila cap al Cheri Goemba, entre les escasses clarianes dels arbres anem veient de tant en tant les blanques parets i finestrals de fusta del monestir, m’agraden aquests senders perquè no fan perdre el temps, el seus revolts son els estrictament necessaris i es guanya alçada ràpidament. Son edificis sempre ben penjats a la pendent i que semblen ancorar-se a les poques parets de roca visibles. Aquest es del 1620 i es on es va establir el primer cos monacal a Bhutan, es veu petit i la conservació una mica justeta, però fa goig enfilar-se per les seves dretes escales, de pedra les exteriors i de fusta les interiors, els monjos viuen alguns a les celes del nucli central i d’altres a construccions properes connectades per dretes escales o estrets caminets de cornisa. Com que viatgem amb una autorització especial, tenim permís per entrar a tots aquests recintes religiosos actius, es una ocasió única per tafanejar les seves activitats d’oració i meditació, a les sales d’oració principals no ens deixen fer fotos, ni pel·lícula, i es una llàstima doncs es on més interès tenim. Son ambients molt recarregats d’imatges, instruments i símbols rituals, que transporten a mons de misteri espiritual molt allunyats dels que ens son familiars. En Dondup ens repeteix cada vegada tota la jerarquia dels budes, deeses, reencarnacions, dimonis, disciplines... que nosaltres escoltem sempre atentament, com a mostra de respecte per la seva devoció. A cada altar ell hi fa les corresponents genuflexions i cops de cap a terra, murmura les oracions i rep, si s’escau, l’aigua santa del setrill que ofereix el monjo que ens acompanya, després ens ensenya tots els detalls i histories del lloc. Trobo interessant que moltes d’elles son tan semblants a les del cristianisme, que no podem evitar reflexionar sobre quin era l’origen, sembla que segons la historia documentada, Jesucrist es posterior a Buda.

Al exterior la vista es preciosa amb el riu impetuós que s’entrelluca al bosc del fons de la vall. Després baixem fins al cotxe i ens arribem fins al peu del sender que porta al segon monestir. Ja es gairebé migdia, seiem en aquesta clariana i mengem el picnic que ens ha preparat l’hotel, hi ha un gustós pollastre amb salsa – i no porta chili !!!, un sandwich de formatge, un suc de fruita, un ou dur i 2 pomes, o sigui que es un àpat molt complert. Ens relaxem una mica després del tec i al cap d’uns 20 minuts iniciem la pujada a Tango Goemba, que està en una posició semblant al del matí, però aquest es més gran i ben cuidat. Es la seu del Institut d’Estudis Budistes i està reservat als monjos que estan molt avançats en els seus estudis budistes. Es repeteix de nou el procés d’accedir a l’anima del monestir, on hi guarden les relíquies més valuoses, una pedra amb la petjada del sant corresponent, la del seu cavall, la de la seva cabra, etc.

Està clar que la fe consisteix en el que es vol creure, i la imaginació hi posa tot el que falta. Després baixem de nou al aparcament. En total hem acumulat un desnivell de 700 mts. que ens anirà perfecte per activar el cos i que no protesti gaire durant el tresc que comencem demà.

Just arribar al hotel, cau un fort i curt xàfec, anunci del que ens espera ??

Deixem els trastos a la cambra i sortim a fer un nou intent de consultar l'email, aquesta vegada anem a un dels serveis comercials que hi ha al carrer principal, veig que no hi ha ningú més i penso que es un bon moment, de moment funciona amb una velocitat gairebé com a casa, puc mirar tot el que he rebut, fer neteja, i llegir i respondre a tots, fins i tot el correu de la feina. També avisem a la família que estarem uns 5 dies sense poder accedir-hi de nou, o sigui fins dissabte. Si l’horari del xàfec es fiable, potser podrem tenir cada dia la tenda parada abans del xàfec.

Tornem a la cambra i comencem a fer la reorganització del equipatge, per portar una sola bossa al tresc, haurà de ser la grossa i ho deixem tot preparat per demà, 2 peces marxaran amb el cotxe cap a Paro i l’altre anirà amb els cavalls que ens acompanyaran al tresc.

Al sopar avui hi ha generositat amb el chili, menys mal que també hi ha abundància d'amanida fresca i salsa de iogurt amb fruita, que ajuden a apagar el foc...

Al menjador coincidim amb un matrimoni anglès, més ‘madur’ que nosaltres, ells no fan cap tresc, ens consulten sobre el tema conflictiu de la propina, sembla que la seva agència els ha recomanat una xifra exagerada – per el guia 25 USD diaris – quines penques !!! això son calers que es guanya l’agencia, pagant menys al treballador, i això que oficialment el govern desaconsella les propines. A nosaltres IIT ens ha suggerit 250 rupies al dia per el guia (unes 750 peles) que continua semblant-nos massa, ja veurem el que decidirem al final.

En Dondup ens ha recomanat que al tresc no hi portem gaires calers, ni la documentació, doncs el nostre equipatge el guardaran ells al establiment de Paro, l’hi farem cas i tan sols portarem les propines per al personal del tresc. Ja ho tenim tot a punt per demà, o sigui que reprenem la rutina de la lectura al llit, mentre ens agafa la son.

14 d’octubre

Aquesta nit els gossos han escurçat una mica el concert, però els coloms que viuen als espais de sota la teulada han estat molt actius, crec que agrairé el silenci de la tenda a muntanya. Entre carregar el cotxe, trobar-se amb el personal del tresc i pujar amb el cotxe fins el turó on hi han les antenes de radio, d’on sortim, no hem començat a caminar fins les 10:15. Veig que seguim un sender anunciat per una volta matinal i suposo que després el deixarem per pujar cap a Phajoding, seguim una carena entre arbres i arbusts escadussers, on el principal atractiu es el panorama sobre la ciutat, quan portem uns 300 mts de desnivell arribem a un petit temple amb una stupa al exterior, com caldria esperar, en Dondup ens vol ensenyar el seu interior i fer-hi les seves oracions – no se’n ha perdut cap i sempre hi deixa un bitllet o altre a la guardiola de recapte. Jo els trobo tots interessants, però n’estem molt saturats. Descansem una estona i reprenem el camí de pujada, que ara s’endinsa en el bosc espès i guanya pendent, com a les altres caminades, som en una pendent forta on el caminet s’enfila ben dret en intel·ligents llaçades, avui sento que la respiració o el cor em fan anar molt lent, potser es l’alçada, però ja fa dies que voltem per aquí, en fi, que pujo bufant com fa temps que no ho feia i noto que no podria apretar encara que volgués. Quan portem uns 500 mts de desnivell, parem a una clariana i ens mengem el picnic que també ens han preparat al hotel. Es idèntic al d’ahir, l’estofat està bo, sembla carn de porc, però està trossejat com si el carnisser ho fes amb els ulls posats al cel i no encertés les peces, aprofito per sucar el sandwich a la saborosa salsa, i ens mengem les pomes però donem a en Dondup els ous durs i 2 gomosos croissants, reposem una estona i quan el sol ens comença a deixar a l’ombra arrenquem a pujar de nou. Arribem a una stupa solitària i aquí ens atrapen les nostres cavalleries i el personal que cuidarà el nostre grupet. Millor que els portem davant, així al arribar ja podrem accedir a la nostra bossa i entrar a la tenda si cal. Vaig controlant l’altímetre i suposo que aviat serem al punt on acamparem avui, i així es, a la cota 3600 trobem el primer temple de Phajoding, amb una petita terrassa i un banc que convida a la vida contemplativa, ens hi quedem una estona al sol, l’airet ja es força fresc en aquesta alçada. Recupero la respiració i en Dondup ens comenta que probablement estaran parant el campament una estona més amunt, però al voltar la cantonada del temple veiem amb alegria que son a uns 30 metres, en un indret ben trobat, hi ha pendents de pastura amb petits replans prou horitzontals per parar la tenda amb comoditat, en veiem 4 on hi está treballant el nostre personal. El nostre dormitori es una tenda de tipus canadenc, no gaire moderna però amb la cubeta de terra molt robusta i sencera, crec que encara que plogués fort no tindríem inundacions per baix, també hi han 2 tendes grans i altes que son el menjador i la cuina, la de la cuina també es el dormitori del personal, i la quarta es el WC amb un forat nou cavat a terra, paper higiènic i una pala per anar cobrint els dipòsits a cada servei, això si que es un luxe... Al prat hi pasturen les cavalleries y moltes cabres. En Dondup diu que no son per carn ni llet, son ofrenes fetes al temple per els fidels que volen millorar el seu Karma, i com que van multiplicant-se i els budistes no maten animals, ara ja hi ha més cabres que monjos, això pot convertir-se en una plaga.

Ens instal·lem còmodament a la tenda i anem preparant el jaç, el matalàs que ens donen es un ThermaRest no inflable i amb el nostre a sobre crec que dormirem ben còmodes. Ens avisen que ja tenim el té preparat a la taula de la tenda menjador, amb les seves corresponent galetes, als que fem gustosament els honors.

Després en Dondup ens convida a visitar un temple que hi ha uns 50 metres per sobre nostre, com que no tenim res a fer repetim per centèsima vegada la visita a un temple. El sol caient dona una llum interessant i encara cau alguna nova foto, al horitzó es veu una carena de muntanyes i geleres, però mig cobertes per núvols, potser demà al matí hi haurà millor visibilitat. El sol ha anat baixant i també la temperatura, al tornar a la tenda ja ens cal abrigar-nos, quan a la carena de davant ja no hi toca el sol, es comença a veure una esplèndida lluna plena, aquest vespre serà preciós, els núvols no han augmentat i no crec que el temps s’emboliqui. A la tenda menjador ja ens han preparat el servei de té amb galetes, quelcom calent es molt benvingut. Ja tenim totes les instal·lacions muntades, fins i tot una tenda WC amb un bon forat excavat per evitar que les mostres s’escampin per els voltants, i per el que veiem, al marxar ho reomplen de nou deixant el terreny net com abans. Així tenim la certesa de que tota la merda que trepitgem no es humana !!

Al voltant nostre hi ha 3 grups més, però l’escassesa de llocs plans per les tendes fa que estiguem prou escampats per no molestar-nos, ni que cantéssim. El sopar preparat segueix també la pauta de 5 o 6 plats amb diferents verdures i salses, avui la carn es de porc, un estofat ben gustós. A fora la temperatura ja ha baixat força, he deixat el rellotge/termòmetre a la tenda i marca 4º C, no fa gens de vent. Com que no hi ha lloc millor que el sac de dormir per estar calents, ens hi embotim per passar la nit.

Al cap d’una hora la Teia em desperta per dir-me que està gelada de fred, té uns tremolors intensos i l’hi fa mal el pit i l’esquena, al nivell del estèrnum. Això m’engega l’alarma, doncs no fa pas tant de fred, l’hi passo el sac més gruixut per que el posi a sobre d’un prim que ja tenia a dins del seu, i es posa més roba d’abric, però la sensació de dolor no baixa. Creu que pot ser una baixada de pressió i pren una pastilla addicional al seu tractament habitual. Com que en aquest lloc i moment no podem fer res més, no toca altre remei que passar la nit com sigui. Jo tinc ara el sac que té menys ploma i no tinc gens de fred, al cap d’unes hores l’hi va passant el fred, però continua amb el dolor, o sigui que passem la nit del lloro.

De matinada el dolor s’ha esvaït, però ens queda l’interrogant de saber si aquest episodi té un motiu seriós. Demà haurem de decidir que fem.

15 d’octubre

La Teia ja es troba millor, no té aquell dolor però està força tova, veiem clarament que sense saber l’origen del problema, no es aconsellable seguir el programa del tresc. El sol toca directament a les tendes, ja des de les 6:00 del matí, fa fred però el sol ens va escalfant agradablement. Explico la situació a en Dondup i ens confirma que coincideix amb la nostra valoració de la situació, els síntomes d’aquesta nit poden estar relacionats amb alguna complicació per alta prensió arterial i/o un problema de cor, entre d’altres...

La Teia, per la seva professió, valora clarament el nivell de risc, potser si la seva formació no fos mèdica hauríem cregut que era una indigestió, o qui sap quina altre cosa i que descansant unes hores més es recuperaria. Però ara pensa que qualsevol incidència cardiològica es pot complicar molt amb l’esforç físic, valorem baixar-la a la vall dalt d’un cavall, però el camí es molt dolent i dret, aguantar-se dalt del animal pot ser més cansat que caminar. O sigui que decidim marxar a peu ‘xino-xano’ i fent paradetes, a mig camí comentem tots dos que si fos realment un problema de cor, no podria ni tan sols caminar com ho està fent, però creure es una cosa i tenir-ne la certesa es molt millor. El personal del tresc ja desmuntarà el camp i baixarà els trastos. Nosaltres anem directe a Thimpu i procurarem que al hospital l’hi facin una revisió. La baixada la estem fent per una variant del camí de pujada, que segueix sempre la fondalada del bosc i surt a una pista en construcció, allà ens espera en Tenzig amb el vehicle i marxem drets al hospital. En Dondup no hi ha estat mai i preguntar a l’entrada per saber el que cal fer, resulta una loteria amb poques possibilitats. La Teia obre uns ulls com a taronges quan veu l’aspecte dels que esperen tractament i per els equips atrotinats del hospital, l’hi comento que al ser la medicina gratuïta – tothom hi va – això es millor que als països veïns... ja té un bon tema per comentar amb els seus col·legues de feina.

Després de moltes preguntes aconseguim que ens atengui una metgessa, es limita a prendre la prensió i a dir que està OK, l’hi pregunto si l’hi farà un ECG, i diu que no cal. Sortim força decepcionats doncs tan sols tenim resposta al estat de la tensió arterial, però i el cor??

Intento explicar-ho a en Dondup, però el xicot no entén res de medicina i el que fa es preguntar-ho a un home amb bata blanca que hi ha a la porta, aquest sí que entén la lògica de la nostra preocupació i ens acompanya amablement per diferents departaments, on repetint cada vegada la nostra explicació... bingo! al final aconseguim que l’hi facin un ECG i seguidament que un altre metge entengui a la primera la necessitat d’aquesta exploració i en valori els gràfics. Aleluia, tot ho veu correcte i descarta qualsevol incident cardíac, ell creu que ha estat un problema a la zona del esòfag amb espasmes que generen els síntomes que l’hi expliquem, segurament a casa nostra en diríem un ‘tall de digestió’.

En fi, una falsa alarma que ens ha portat unes hores d’angoixa i ens ha forçat a abandonar el tresc, però estem convençuts de que calia fer-ho així. Ara ve la segona part, reprogramar la resta dels dies que tenim contractats al país, ITT ens diu que no es pot trobar cap plaça d’hotel aquests dies d’alta temporada, i que si per casualitat en trobéssim, ho hauríem de pagar de la nostra butxaca. Resolt el interrogant mèdic, ens proposen adaptar aquests dies amb turisme de tenda a un altre indret, però haurem d’assumir les despeses de lloguer del cotxe per els 3 dies. Diuen que les cavalleries ja s’havien pagat a la bestreta i encara que no les utilitzem no podem recuperar els calers, però també tenim les tendes, el cuiner i l’ajudant pagats, i això si que ho podem aprofitar. La proposta es anar aquesta tarda a la vall de Paro, on es pot acampar en una bona explanada, i demà marxar amb el cotxe nostre + 1 taxi amb tota la carrega i el cuiner i ajudant, cap a la vall de Haa, a uns 60 km de Paro, on podrem plantar de nou la tenda per 2 nits més i fer-la servir de base per fer algunes excursions a peu per aquesta vall, i el dissabte tornar a Paro segons el programa original.

Creiem que la solució es molt adequada i còmoda, el que no ens convenç gaire son les despeses addicionals, això desmunta la teoria de que es paga un preu fixe diari – tot inclòs – però els canvis son per culpa nostra, i a casa nostra també els hauríem tingut que pagar.

Dinem a un bosquet proper al zoo de Thimpu, junts amb el nostre personal del tresc, que ja han arribat, i recuperem la bossa d’equipatge que ens han baixat les cavalleries, els 2 nois dels cavalls son de la vall de Paro i ara marxen cap a casa amb els animals, hi arribaran demà, després de creuar la carena per un itinerari més baix i còmode que no pas el del tresc. Arriba també un mini taxi on pugen el cuiner, l’ajudant i gairebé tot el material per el campament, una cistella anirà al nostre cotxe, marxem cap a Paro i als pocs minuts la Teia i jo entrem en profunda ‘meditació’, la nit passada amb poc dormir fa que no desperti fins que estem passant al costat del aeroport. En Dondup vol parlar amb el cap de la seva oficina, que es al mateix lodge on varem parar al arribar, però no hi es, demanem per dutxar-nos i ens deixen utilitzar el bany i les tovalloles d’uns de les cambres, es una gentilesa que s’agraeix i que aprofitem gustosament. Després marxem vall amunt fins a un prat a tocar d’un bonic mur d’oracions i stupa, ja ens han plantat les tendes. També es un camp de tir amb arc, l’esport nacional, hi han uns turistes practicant, amb poca traça, i també 3 bhutanesos que porten material d’avançada tecnologia, tiren a uns 100 mts i encerten sovint la diana, les fletxes passen per sobre nostre, però en Dondup ens assegura que son molt bons tiradors i que estem molt segurs. Si estès tirant jo, els pregaria que s’amaguessin darrera del mur d’oracions.

Tornem a reorganitzar el nostre equipatge, doncs ara no ens cal la roba tèrmica que portàvem per el tresc, ara la bossa petita ja es suficient per encabir-hi el que ens caldrà per aquests dies, les altres 2 peces les porta en Tenzig a la oficina de ITT, on les recuperarem al tornar dissabte. El lloc es bonic, però hi passa la carretera que acaba una mica més amunt, suficient per aquesta nit, crec que les properes a Haa seran en un lloc molt més tranquil. Prenem el té i les pastes al nostre restaurant-tenda privat i ens relaxem una mica dels maldecaps d’aquestes últimes 24 hores, fa fresca, però res a veure amb la d’ahir a la nit a 3600 mts. El sopar es excel·lent, aquest cuiner ho fa millor que alguns dels restaurants d’hotel on hem menjat.

16 d’octubre

Aquesta nit hem dormit molt bé, tant de temperatura com de confort, el matalàs d’escuma`+ l’inflable + l’herbei de terra han resultat un remei magnífic per els tràfecs de la nit anterior. Ens llevem a les 7:00, el sol ja il·lumina aquest tros de la vall i la temperatura es fresca però agradable. Ahir varem demanar que no ens fessin ous per esmorzar, que ja menjaríem les torrades amb melmelada, tot pensant que podríem començar a menjar l’embotit que portàvem de casa i que hem anat passejant per el Bhutan fins ara, Però sembla que han entès la primera meitat de les instruccions i ens serveixen unes patates rosses amb salsitxes, o sigui que tampoc obrim la bossa de pernil que teníem preparada. Just acabat l’esmorzar arriba en Kharma, es el director de l’oficina d'ITT a Paro, s’interessa per la nostra salut i ens argumenta la conveniència de la reprogramació que hem fet, cosa que no dubtem i l’hi agraïm el seu interès. Acordem que al tornar a Paro dissabte l’hi pagarem el cost dels 3 dies extres de cotxe + xofer.

Mentre el cuiner i l’ajudant estan desmuntant el campament, arriba un mini taxi que portarà el personal de cuina i tots els trastos cap a Haa i quan ja està tot carregat iniciem la marxa, la carretera guanya alçada ràpidament per sobre del aeroport, donant una visió encara més acurada de la seva estreta ubicació. Per passar a la vall de Haa cal passar un port que anuncia 3998 mts, però que al meu altímetre senyala uns 3800, comparat amb la vall de Paro. no es que m’amoïni la diferencia, però hi ha un cartell explicant que es el port de carretera més alt del país. Poc abans d'arribar al port veiem per primera vegada la part més alta de la carena del Jhomolari, que vist d'es d'aquí es una preciosa piràmide de gel, es veuen també altres cims de la carena però mig entre els núvols, també veiem clarament el pas per on hauríem baixat a Paro si haguéssim seguit el tresc. La baixada a Haa es tan plena de giravolts com les altres carreteres que hem seguit anteriorment, aquesta vall sembla una mica més seca i en Dondup ens comenta que es culpa de les deïtats de les 2 valls, que es barallaven sempre i les de Paro els han robat gairebé tota l'aigua !!!

Veiem que hi ha una gran àrea militar, es una acadèmia i una base conjunta dels exercits de Bhutan i de la India. Per el que hem anat veient, el Bhutan es ‘de facto’ una mena de protectorat de la India, que l’hi serveix de ‘coixí’ amb la Xina.

La geografia de la vall es molt bonica, i també la ocupació humana, a base de casetes disperses entre pastures i boscos, exceptuant les construccions que formen el recinte militar. Arribats al fons de la vall, la remuntem uns kms. amunt i poc abans del fi de la pista trobem uns agradables prats on instal·lem la nostra residència per 2 dies, es una situació que recorda el que encara podíem fer al Pirineu als anys 70. El dinar ja el portaven preparat en un termo/carmanyola de sis pisos, i ens el serveixen immediatament, estem asseguts al prat i gaudint del solet, mentre els altres animals pasturen més rudimentàriament al voltant nostre, al cap de poca estona ja està muntat tot el campament , inclòs el pintoresc i pràctic WC tenda que es a 6 metres de la nostra. En aquesta vall hi fa un airet suau però constant, potser aixecarà les faldes del WC en algun moment crític i d’aquí alguns dies ens dibuixaran a les parets de les cases, competint amb les seves pintures fàl·liques.

Després de dinar ens relaxem al sol, fins que en Dondup ens suggereix anar a visitar 2 temples més – quin horror – ens havia dit que no hi havia res a visitar en aquesta vall i que tan sols faríem alguna passejada caminant, però ja ha aconseguit trobar-ne i ens hi portarà per millorar el nostre ‘karma’. Ens explica que també formen part dels 180 temples que va construir el rei del Tibet per clavar a terra la ogressa que castigava el seu regne, aquests estan molt atrotinats i no paga la pena la visita, sortosament un d’ells està tancat. Amb aquest recorregut ja hem omplert la tarda i retornem al campament, on ja no hi toca el sol i es nota bona fresca, l’ajudant de cuina ens avisa que ‘tea is ready’ i la Teia decideix que avui farem una variant ibèrica del té de les 5, primer ens menjarem una bosseta del pernil que hem portat, i així inaugurem la dieta del ‘jamón de recebo’ !!

L’airet ara bufa de dalt i no m’estranyaria que aquesta nit baixés la temperatura per sota del 0º C. Gaudim d’un bon sopar, gustós i atractiu, mentre la Teia reflexiona sobre la feina que porta cuinar 6 plats diferents i en condicions com les del campament, amb un fogó de butà, i anant a cercar l’aigua al torrent proper. Desprès de sopar se’ns posa la fredor al cos i decidim posar-nos als sacs, o sigui que abans de les 9:00 ja estem dormint, la nit es freda i el confort dels sacs fa que ho valorem encara més.

17 d’octubre

Aquesta nit la Teia s’ha emprenyat amb alguna deïtat local i l’hi ha estat roncant força estona, això l’hi passa per no voltar els llocs sagrats en el sentit horari i fent rodar els molins d’oració. A mi em molestaven els ossos dels malucs i l’esquena, o sigui que he anat fent voltes i dormint per etapes, però còmodament. A les 7 ja em llevo, doncs no aguanto tantes hores d’horitzontal, ha fet una bona gelada i la humitat condensada al doble sostre forma una crosta de gel, però el sol ja escalfa agradablement. M’ofereixen una palangana amb aigua calent i aprofito per afaitar-me i esbandir-me sense problemes. Mentre la Teia es lleva, m’arribo fins una casa propera on tenen una decoració fàl·lica que fa patxoca, en aquesta vall de Haa la gent no està gaire acostumada als forasters i quan saludo als adolescents que van a l’escola, es queden parats i no gosen respondre, però les senyores que estan treien les vaques a pasturar es fan un fart de riure amb el meu ‘kuzu sampo’. Quan ja he fet algunes fotos i torno al campament, la Teia ja s’ha llevat i ens estan parant la taula per esmorzar, es un luxe esmorzar al sol en aquest entorn de boscos i muntanyes, avui hi ha ‘porridge’ i ben espès, hi trossegem la poma a dins per ajudar a empassar-ho millor, seguidament encara ens porten uns trossos de llonganissa del país i un parell d’ous ferrats, aquest cuiner ens faria engreixar com a porquets. Fa estona que m’estic mirant un turó que tenim davant, al costat oposat de la vall i l’hi pregunto a en Dondup si hi podem pujar avui, m’esperava que sortís amb alguna evasiva, com anar al temple XXX... però diu que sí i comença a preguntar el camí a la gent local, sembla convençut de que ho ha entès correctament. Així que desprès d’esmorzar sortim cap allà. Abans he hagut de dissuadir al cuiner, que volia pujar a portar-nos el dinar fins a mig camí, es un home encantador...

Buscant el pont per creuar el riu, ja veig que les indicacions que ens han donat son tan imaginatives com les seves llegendes, el pont el trobem, però tot pujant amunt acabem seguint traces de vaques per dins d’aquest bosc tan espès i dret. La pendent es molt directa i pujar barallant-nos amb les branques i matolls resulta força estimulant per el nostre sistema cardiovascular...

Finalment arribem a unes cases, a mitja alçada, i allà ens expliquen de nou per on pujar cap al cim del promontori, endebades, ens tornem a trobar seguint traces de cavalls i vaques per un terreny molt emboscat, no obstant anem guanyant alçada per la carena i en arribar a un collet entreveiem un dels cims de la carena del Jhomolari, continuem amunt i arribem fins un grup d’unes 20 banderes d’oració, situat en una magnífica balconada penjada sobre la vall on tenim les tendes. L’altímetre indica que hem pujat uns 850 mts. però les meves cames i pulmons m’indiquen un esforç superiors, o sigui que o l’alçada o l’edat m’estan cansant més del compte, la Teia ha pujat prou bé i sense gairebé rondinar. M’arribo encara uns metres més amunt per avaluar la pujada fins dalt, des d’on avui possiblement es vegi una panoràmica esplèndida de la carena fronterera amb el Tibet, però descobreixo que son uns díedres rocosos amb canals d’herba i terra, i molt dretes, crec que més val no intentar-ho. Fem l’àpat tranquil·lament en aquest mirador magnífic (que ens ha costat 3,5 hores d’assolir) crec que en Dondup també està content de no enfilar-se més amunt. Estem voltats de matolls entre els que llueixen uns jardinets d’edelweiss i campanetes blaves, ens dediquem una bona estona a fer-ne fotos. De baixada intentem seguir el mateix itinerari, però el rastre de les petjades del bestiar ens porta més a l’esquerra i acabem baixant per un arrossegador de troncs, fins un poblet amb poques cases a la valleta de l’esquerra. No es cap problema, doncs hi puja una pista pedregosa per la que pot pujar a recollir-nos el nostre cotxe. Aquesta variant ens ha permès veure la vida rural en aquest recó de vall allunyat, aquí la vida es molt més rústica i les cases més senzilles, observen que n’hi ha algunes de cremades i en Dondup ens explica que al emmagatzemar l’herba per el bestiar en aquestes mansardes de les cases, s’hi produeixen sovint incendis que destrossen tot l’edifici, tan sols en queden les parets de fang o de pedra. Seguint la trucada d’en Dondup al xofer (bona cobertura del mòbil!!) aviat ens recull el cotxe i tornem contents a les tendes, amb temps encara per picar una mica de pernil i beure una cervesa de les que ens queden, seguit per el té ritual...

Ja ens cal abrigar-nos, doncs al baixar el sol ja entrem al ambient d’hivern.

A les 19:00 ja tenim el sopar a punt i ens instal·lem al menjador, avui fa menys vent que ahir i no es nota tant el fred, no obstant, al acabar l’àpat no convida gaire a allargar la sobretaula a la tenda, i ens encauem aviat als sacs. Demà tampoc cal matinar, doncs tan sols anirem fins a Paro, creuant de nou el Chele-La

18 d’octubre

Hem dormit molt bé i aquesta nit no ha refrescat tant, aguanto al sac fins les 7:00, quan ja veig que el sol toca a la tenda, es agradable afaitar-se i rentar-se una mica amb la palangana d’aigua calenta que ens preparen cada matí, ara tot prenent aquest primer sol i sense passar gens de fred. Per esmorzar no ens fan porridge – quin descans – avui es una ‘truita a la francesa', musli, torrades... per tan sols anar en cotxe, ja n’hi ha massa.

Poso els sacs al sol, per que perdin qualsevol humitat de la nit, doncs ja no els tornarem a treure de la bossa fins a casa, tampoc ens farà més falta la roba de més abric – o així ho creiem, doncs la resta de dies dormirem a hotels.

El cuiner i l’ajudant van desmuntant el seu material i encabint-lo a les cistelles de canya i bosses corresponents, també la tenda nostra i l’elegant WC. Ja ho tenim tot preparat, però el nostre flamant Hundai Santa Fe no vol arrencar, també ha arribat el taxi que va carregar el material i els 2 professionals de cuina, i que ho tornarà a fer avui. En Dondup ens explica que ahir també va costar d'engegar-se, no ho va fer fins que el va escalfar el sol.

No ho entenc, la temperatura no crec que fos inferior als -4º C la nit anterior, i aquesta nit no ha gelat, amb diesel normal no es separa la glicerina fins a temperatures més baixes. En Tenzig intenta arrencar-lo repetidament, el motor d’arrencada funciona perfectament i sembla que vulgui arrencar, però les explosions s’estronquen immediatament. Això sembla indicar que no arriba dièsel al motor, l’hi pregunto si porta el manual del cotxe, doncs probablement indiqui si hi ha una bomba manual per purgar l’alimentació, i així podríem saber si el combustible arriba al motor – resposta: el guardo a casa perquè no es faci malbé !!!

En fi, veig que haurem d’esperar el miracle del sol, per engegar el motor, o per estar segurs de que el problema es un altre.

Per fer temps ens pugen al taxi i remuntem la carretera fins on acaba, a la barrera de la base militar, això ens permet veure un parell de valls secundàries que s’obren vall amunt i que tanquen les carenes de la frontera amb el Tibet. No crec que superin gaire els 5000 mts. doncs no s’hi veu neu ni glaceres, potser n’hi hagi a la cara nord.

Tornem avall i el cotxe encara està al solàrium, però no arrenca, llavors el xofer decideix que l’empenyem cara avall i se’n va intentant vanament que arrenqui. Probablement no ha mesurat el risc que suposa frenar i fer girar la direcció, sense que funcioni el motor. Esperem una estona i aviat ens truca confirmant que el motor encara no funciona. Llavors decidim que marxem nosaltres amb el taxi, i que quan arrenqui el Santa Fe ja portarà als cuiners els trastos. Quan estem arribant al Pele-La sona el telèfon i en Tenzig ens informa que a les 11:30 ha començat a funcionar el maleït motor, exactament a la mateixa hora que ho va fer ahir – no m’estranya que les deïtats del país estiguin molt enfeinades. Nosaltres arribem al coll, on per primera vegada veiem un bon tros de la carena del Jhomolari, es veu el cim principal però envoltat de núvols, la noia que porta el taxi ens explica que quan hi ha passat aquest matí, estava totalment sense núvols, potser hauríem d’haver acampat al coll, paciència.

Arribem a Paro i encara som a temps de dinar al hotel, una bona dutxa i roba neta completen el retorn a la comoditat. En Dondup ens espera a les 15:30 per donar una última volta i anar a visitar un altre temple important que encara no tenia l’honor de la nostra visita. Ara tenim de nou el 4x4 i veiem la cara satisfeta d’en Tenzig, que es sentia culpable del rebuig a funcionar del vehicle.

En Dondup ja té a punt la factura per els 3 dies extres de cotxe i xofer que ha provocat el canvi de programa, com que no tinc prou moneda local, l’hi dic que ho pago en USD i que ens torni el canvi en Ngs., però ens diu que es millor buscar alguna botiga de Paro per canviar diners, doncs el dissabte el banc està tancat, i al hotel el canvi es més baix. No ens estalviarem cap fortuna, però si l’hi dic que no cal, sembla que no tinguem en compte el seu esforç per ajudar-nos. Acabem canviant 100 USD a una botiga, a un canvi lleugerament millor que al hotel.

Després anem al temple anunciat, es del segle XVI, i també es un d’aquells 180 construïts per clavar a terra la ogressa !!! Al arribar-hi ens trobem que hi estan celebrant una ‘puja’ o cerimònia d’acció de gràcies que es fa amb certa freqüència, i per arrodonir-ho, resulta que en aquest moments a dins del temple hi ha la actual reina mare, es a dir l’avia del rei que coronaran d’aquí pocs dies. Un parell de cotxes oficials i uns monjos grassonets que van amunt i vall, indiquen la presencia de la senyora, no ens deixen entrar a la sala fins que no surti ella, al pati hi estem una desena de turistes i qual ella surt s’acosta per preguntarnos d’on venim i després marxa amb el seu bastonet i un parell de funcionaris, ara ja podem entrar a la sala principal, on encara hi queden les restes de la ‘puja’, arròs per terra, pastelets de mantega i farina...

Les imatges també son interessants, amb un gra Buda i mòltes altres deïtats, i una forta olor d’encens i de les llànties de mantega, a la paret s’endevina una gran pintura, però el sutge la fa gairebé invisible. Ens conviden a ‘comulgar’ amb una boleta d’aquests pastels rituals i un rajolí d’aiguardent de la celebració – més semblances amb els ritus catòlics!!! – En Dondup està emocionat per la sort que hem tingut al poder beneficiar-nos d’aquesta important cerimònia, i la Teia ja va pensant en que podrà explicar la experiència de la trobada reial, una trobada molt propera amb l’avia del proper cinquè rei del Bhutan. Ara sí que s’ha acabat el programa per avui, i tornem al hotel. Demà ens caldrà matinar una mica, doncs el recorregut fins a Phuntsoling (a la frontera amb la India) dura unes 6 hores, i en Tenzig ha de retornar el mateix dia a Paro, en Dondup es queda 3 dies a Phuntsoling, esperant rebre a un altre grup de clients que hi arriben per terra.

Amb els farts de dormir que ens estan regalant aquests dies, no es cap problema llevar-nos a les 5:30. A la cambra refem l’equipatge intentant col·locar a la bossa gran tot el que ja no necessitarem la propera setmana, i sorprenentment ho aconseguim.

Fem l’últim sopar a Paro, ara que sabem que es poden comprar les cerveses a la botiga per 30 Ng, ens dol que al hotel ens en facin pagar 110 Ng, suposo que es el preu que creuen normal que es pagui al nom occidental – menys mal que no s’han basat en els països escandinaus...

Apa, a dormir que demà matinem.

19 d’octubre

La nit ha resultat emprenyadora, un gosset s’ha passat la nit bordant no gaire lluny de la nostra finestra i m’han agafat instints assassins, malgrat que m’agraden aquesta animalons i que som a un país budista. Ens llevem tots 2 de mal humor, esmorzem a les 6:00 i sortim immediatament en direcció a Phuntsoling. Son 180 kms. i ens diu en Dondup que al ser diumenge tan sols tardarem unes 6 hores. Això ens mosqueja una mica, doncs esperem que la carretera sigui millor que la transversal recorreguda els dies passats. Els primers 40 km anem força bé, amb un carril en cada direcció, i rodem entre 70 i 80 km per hora, però a partir d’aquí esperàvem que la carretera seguís vall avall i resulta que aquesta vall s’engorja molt, llavors la carretera comença a fer llaçades guanyant alçada sobre grans cingleres, fins la cota 2500, revoltant tots els recons de les valls laterals. Ara la carretera es una estreta cornisa penjada sobre aquests cingles coberts d’espessos boscos, el tràfic es mínim i tan sols trobem remats de vaques que tenen a la carretera l’espai mínim per pasturar i caminar, fins ara no ens han amoïnat gaire les corbes d’aquesta ruta tan aérea, però malauradament entrem en un tros – de 100 kms!!! – en el que estan treballant per eixamplar la carretera, el terreny no permet obrir trams alternatius que permetin treballar tranquil·lament, això vol dir que els 4 mts d’amplada els compartim amb els grans bloc de pedra que han descalçat o dinamitat per guanyar amplada, amb la minsa maquinaria que fan servir, amb les brigades de peons caminers indis (en diuen ‘skilled workers’!!) que esmicolen manualment els blocs per obtenir els diferents tamanys de trossos, grava i graveta necessària per ampliar la vora externa, etc...

A mida que avança el matí, va augmentant el tràfic. Grans camions carregats amb sacs de patates que circulen cap al sud, camions dels mateixos serveis de les obres, taxis, autobusos regulars, cotxes de turistes com nosaltres.... i tot això amb la presència constant de una gran polseguera que obliga a tenir les finestres tancades, el pis està generalment destrossat, sigui per la recent temporada de pluges o per les obres.

Realment no ens imaginàvem que fos una experiència tan tensa, sortosament ningú circula llançat però els creuaments amb el vehicles que circulen vall amunt son maniobres de gran precisió. Des de que som al Bhutan no hem vist cap accident de circulació ni cap maniobra massa alarmant, la geografia es en si mateixa un gran espectacle, però no tenim esma per fer fotos i portem els ulls oberts com a taronges.

A un punt determinat, tenim a sota 3 grans centrals hidroelèctriques consecutives, les centrals son totes subterrànies i construïdes als anys 80, i encara n’hi ha més en construcció. Son empreses constructores i de enginyeria de la India, que acorden amb Bhutan l’explotació energètica en aquests indrets impressionants. A una població, les vivendes dels que construïren la central s’han convertit ara en una universitat tècnica. A la carretera, les obres i el manteniment les fa una gigantesca empresa india que porta els seus propis obrers, treballen fent de tot i amb tota la seva família, dones i criatures incloses. Per el que veig tenen una estructura gairebé militar i fa les funcions de Ministeri de Carreteres. Aquesta ruta es fa eterna, les obres i els vehicles que circulen estan sovint per sota de grans blocs totalment inestables. Veig que la Teia s’ho pren amb calma, menys mal !!! poc a poc es comença a veure la plana al fons, ja es la India, les muntanyes no baixen progressivament a la plana, gairebé es pot dir que hi cauen sobtadament, i el límit entre els 2 entorns es la frontera entre els 2 països. Ja veiem la ciutat de Phunsoling que s’ajunta sense discontinuïtat amb la seva bessona india Jaigaon, amb carrers dividits per la frontera. Entrem alleujats a questa ciutat i descobrim satisfets que el hotel Lhaki es excel·lent i modern, contrastant amb l’aspecte caòtic de la ciutat, que es un nucli industrial i comercial de frontera.

Dinem força bé al restaurant del mateix hotel, i aprofitem per provar com funciona Internet, un altre sorpresa agradable, va perfectament, posem el correu al dia i responem a la família. Després de la tensió d’aquest matí, ara ens relaxem tranquil·lament. En Dondup ens demana els passaports per omplir els formularis que necessitarem per canviar de país. Aquí estem a uns 200 mts d’alçada i fa molta calor, es realment la planta dels peus del Himàlaia, la plana està marcada per les descàrregues fluvials a l’estació de les pluges. Reposem fins a les 15:00 i torna en Dondup per dir-nos que a immigració no l’hi han volgut donar els formularis per omplir, i que hi haurà de tornar demà al matí.

Ens porta a veure el que la guia en diu ‘crocodrile farm’ i que resulta ser un lloc de recollida de cocodrils, no està preparat per visitar-ho, tan sols es pot mirar des del fil ferrat al carrer, hi han algunes basses artificials dins de recintes tancats, on es veuen uns grossos exemplars de ‘alligator’ (morro llarg) i de cocodril (morro curt) tenen tot l’aspecte de ser estàtues i estan grassonets, aquí no els cal sortir a caçar doncs els alimenten amb peix (deu ser assecat i remullat). Es una incongruència, a Bhutan no existeixen aquests animals, però els tenen aquí arraconats i ni tan sols els exposen??

Fa una calor abassegadora, que ens afecta molt per el contrast amb la fresca dominant de les setmanes anteriors, ara som al centre de la població, s’hi veu més brutícia i la decoració tradicional tan sols es veu a les grans empreses, la resta d’edificis podrien estar a qualsevol lloc d'Àsia, s’hi veuen moltes botigues de roba i articles variats, de tipus basar, a pocs metres es veu una arcada que anuncia el límit entre els 2 països, la travessem i ja som a Jaigaon, la població india. El contrast es un xoc, ens assalten el característics mendicants, amb totes les lesions imaginables, i criatures que s’enganxen a nosaltres demanant almoina, una forta pudor identifica la gran quantitat de merda per tots els racons, les vaques entre el tràfic sense cap ordre, les rickshas a pedals, la densitat de gent, sembla increïble que tan sols passant aquest frontera gairebé intangible, hi hagi una diferencia tan gran. En Dondup ens comenta que els captaires es col·loquen a tocar de l’entrada, perquè els budistes no saben dir no a les peticions d’almoina...

Aquesta població sembla un hipermercat de paradetes minúscules, com les d’un dia de mercat a un poblet de casa nostra, però totes estan extraordinàriament carregades de mercancíes, articles de vestir, calçat, maletes, rellotges, ulleres... es evident que es el centre proveïdor dels comerços de Bhutan, i aquesta zona de lliure comerç existeix únicament per aquesta funció de porta comercial.

Els preus dels articles son més cars a Thimpu i a Paro, que a Phuntsoling, i son encara més barats a Jaigaon.

Tocats per la temperatura i per el sobtat canvi d’entorn, tornem al hotel ben amarats de suor i amb ganes de descansar, aquesta nit en Dondup ens ha dit que soparà amb nosaltres, hem quedat per les 19:00, demà matí encara ens haurà de tramitar la sortida i transferir-nos al seu substitut de l’agencia india.

Amb l’aire condicionat de la cambra i una bona dutxa, ens relaxem de nou. Poc abans de les 18:00 ens truquen de recepció per avisar-nos que ens espera el nou guia que ens acompanyarà aquesta setmana fins a Bagdogra. Es diu Louis, hi es també el xofer del cotxe, que ara es un Chevrolet 4x4, més senzill que no pas el Santa Fe anterior. Ens diu que vol sortir a les 7:00, però com que hi ha ½ hora de diferencia amb la India, ara no n’estic segur si es abans o després, com que tornarà a les 19:00 per parlar amb en Dondup, ja ho aclarirem. Quan baixem a les 19:00 a recepció, els dos guies ja s’estan organitzant, a les 7 vindrà en Louis i en Dondup espera tenir ja els papers a punt.

Nosaltres sopem amb en Dondup i anem comentant alguna curiositat més sobre Bhutan, s’emporta els nostres passaports i ens retrobarem demà al matí.

20 d’octubre

Sortim puntualment a les 7:30, primer passem per immigració de Bhutan, la oficina es petita però amb un bon equip informàtic i emissora d’enllaç amb el govern, ens acomiadem d’en Dondup, ha estat un col·laborador agradable i ens ha ajudat molt a comprendre millor el seu país, malgrat les seves (i nostres) limitacions amb l’anglès ens en emportem molt bons records del Bhutan, i la seva gent i paisatges.

Ara ja amb en Louis i en el Chevrolet indi, passem per l’altre oficina d’immigració, el funcionari encara no hi es, tan sols hi ha el soldat de guàrdia a la porta, la oficina no pot ser més rónica, quin contrast, no entenc la raó d’aquesta diferencia.

Marxem de la població sense cap recança, doncs es un lloc francament desagradable, resulta també incongruent que sigui el lloc on hem tingut l’hotel de millor qualitat absoluta. Potser l’activitat comercial fa que hi hagi més demanda hotelera de qualitat, però estava gairebé buit – misteris !!!

Ara circulem per la zona de terai, es a dir, la plana ondulant que havia estat selva i aiguamolls, encara en queda força, fins i tot estan intentant conservar-ne la continuïtat per fer possible la permanència de la fauna original, elefants, lleopards, etc. però ho veig molt difícil, la major part son grans plantacions de té, de la varietat Assam, i que pertanyen a grans corporacions. Ara es la primera collita de la tardor i ja hi veiem les dones recollint els brots tendres – que donen la millor qualitat, es una feina totalment manual i a peu dret, porten un petit saquet a l’esquena on hi dipositen els brots, sovint van a buidar-los a uns contenidors, per evitar que es facin malbé amb el sol que peta. No ho haviem vist mai en realitat i es molt interessant. En Louis ens fa un curset accelerat sobre aquest mon del té, diu que aquesta no es la millor qualitat – que es la de Darjeeling. De tant en tant creuem alguna llera de riu que baixa de la muntanya, però gairebé tot el recorregut es entre plantacions de té i bosquets d’arbres com teca, cocoters, bambú, etc. La carretera es força més ample que a Bhutan, però el tràfic es intens i hi ha molts forats a l’asfalt, o sigui que circular es torna més emocionant, vaques, cabres, bicicletes, rickshas, camions, autobusos... tots circulen per el mig i quan arriba l’últim instant sembla que tothom sap qui es el que s’ha d’apartar, no obstant, per aquesta plana fem força via fins arribar al riu Teesta, que es la vall principal entre el Bhutan i Sikkim, antiga ruta de la seda des del Tibet. Creuem el riu per un pont fet l’any 1935 per els britànics i comencem a remuntar la vall, ara ja tot son corbes i el tràfic de vehicles important, doncs som a l única via d’accés a Sikkim. Ja tornem a ser a la muntanya, però aquí no es tan bèstia com a Bhutan, els perfils de les valls son semblants al Montseny, però amb vegetació semi tropical, els avançaments es basen en la fe de que no vindrà ningú de cara, doncs les corbes contínues no permeten veure res. Als bancals de la carretera hi han sovint famílies de mones, que viuen de la tradició hindú del deu Hunan – que es un simi, els fidels es paren sovint per donar-los menjar i els animalons estan convençuts de que aquesta fe es la correcta!.

En aquesta vall també s’hi desenvolupen diferents projectes hidroelèctrics, a la part baixa no son gaire conflictius però a les capçaleres hi ha una forta resistència contra la seva implantació, doncs son zones verges i d’altres tenen una gran importància religiosa per als seus habitants, els lepcha (ètnia tibetana, com els sherpa, drukpa, etc.).

Ens explica en Louis que aquest riu era la frontera entre els regnes de Sikkim i Bhutan, fins i tot durant l’ocupació britànica, però al descolonitzar-se l’imperi es va fer una partició diferent que assigna aquesta vall i les subsidiàries al estat indi de West Bengal, que es la plana sub Himàlaia al sud i que limita amb l’actual Bangladesh. Durant molts anys els seus habitants no han tingut gaire consciència de la seva continuïtat de costums, religió i sistema de vida, amb els seus veïns, el Sikkim i Bhutan, però ara estan intentant aconseguir que els considerin un estat no inclòs a WB, amb el nom de Gorkhaland (País Ghorka), doncs la política que beneficia als habitants de la plana, no els serveix a ells. Bengala es l’únic estat indi amb un govern comunista (democràticament elegit) i aquest es dedica a conservar la clientela política a la població de les grans planes, que es molt pobre, majoritàriament agrícola i de religió hinduista. Mentre que en aquestes valls altes son de tradició budista tibetana, com als altres veïns seus del Himàlaia, aquí hi viuen grups ètnics/culturals semblants, arribats d’altres valls himalaienques ja fa anys, i no tenen problemes entre ells. Però ara el govern de Bengala els acusa de ‘insolidaris’ jugant amb la ignorància de la població bengalí.

Segur que aquesta música os sona familiar !!! el poder fa servir les mateixes eines en qualsevol racó del planeta i estructura política...

Al anar guanyant alçada la temperatura es més agradable i comencem a veure grupets de vivendes escalonades als turons que ens envolten, fins arribar a Kalimpong, ciutat situada a dalt d’una carena no gaire ample i amb una esplendorosa vista sobre les altes serralades, la vall del riu Teesta, i fins i tot veiem treure el nas per sobre dels núvols la punta del Kangchenchunga. Fem una curta parada a un planter de cactus de poc interès i arribem al hotel Silveroaks, que resulta una esplèndida sorpresa. Es un bonic edifici colonial, molt ben cuidat i amb una vista esplèndida sobre les valls de rodalies, la cambra es clàssica i molt acollidora, el restaurant també. Gairebé diria que el principal atractiu del lloc es el paisatge i l’hotel. Després de dinar passegem una mica per el centre de la ciutat, es un cau de micro botigues i paradetes de mercat que no té cap interès, a part de permetre observar com la gent vesteix segons el seu origen cultural, les dones porten saris amb estampats geomètrics agradables, en color negre i vermell fosc, que resulten francament elegants, d’altres revelen l’estil tibetà amb una mena de davantal, les lopcha amb unes bates brillants de tons blavosos... etc. Ara pugem al cotxe i anem a un temple que hi ha al turó al oest de la ciutat, la vista es bonica, el temple es budista i després dels que hem visitat a Bhutan, aquest sembla de fira de festa major, hi manca la pàtina dels 500 anys d’història d’aquells. Hi estan fent una pregaria amb timbals, trompes, etc, som una vintena de monjos i alguns turistes, faig alguna gravació amb vídeo, més per entreteniment que per atractiu. Es evident que els temples que veurem aquí no faran cap ombra als que tenim encara recents en la memòria, també es veu la devoció més ‘descafeïnada’, no gaires monjos ni devots – estan més occidentalitzats.

Passem una estona més en aquest bonic mirador i retornem al hotel, doncs avui ja s’ha acabat la jornada. Encara ens queda una última bosseta de pernil, seiem al jardí i fem una cervesa per acompanyar el seu sacrifici. Ja s’ha fet fosc i anem a la cambra per completar el relax abans de sopar.

21 d’octubre

Avui fa un dia esplèndid, el sol entra a la cambra tan sols obrir la cortina, i encara no son les 7:00. A les 8:00 deixem ja l’hotel, i camí de la part nord de la ciutat descobrim que es veu la punta del Kangchenchunga ben neta de núvols. A prop hi ha la terrassa del crematori budista, que es un magnífic mirador i fem les primeres fotos netes dels alts cims del Himàlaia, es una sort que aquest matí encara no hi hagi cap cremació. Després continuem amb el cotxe per els estrets carrers de Kalimpong, amb la sensació de recórrer l’espinada d’un gran animal, amb les cases que es despengen a cada costat de la carena, aviat remuntem un altre turó i entrem en una gran institució escolar, creada ara fa 108 anys per un matrimoni de pastors protestants escocesos, per acollir els infants que naixien de pares britànics i mares locals, i que eren menyspreats per les 2 comunitats. Actualment es una escola de gran prestigi instal·lada en una àrea magnífica d’aquesta carena, amb uns 30 edificis-vivenda que acullen uns 40 alumnes cadascun, nois i noies, ja no es una institució de caritat, ara hi arriben alumnes des de molts països del Àsia, per el gran prestigi de la seva educació, peró encara conserven algunes beques controlades per el govern, per ajudar a alumnes amb poques possibilitats econòmiques i que demostren aptituds valuoses. L’ensenyança es laica i en anglès, es respecten totes les opcions religioses dels alumnes. Com que estem més elevats que al crematori, tornem a fer més fotos del Himàlaia, després seguim una pista asfaltada estreta que continua vorejant aquesta carena, amb vistes alternes a un costat i l’altre de la vall, el riu queda a uns 1200 metres més avall, anem trobant cabanetes senzilles i sempre guarnides amb jardinets ben florits, es un recorregut que omple la vista i l’esperit, va fent llargs revolts fins que comença a baixar cap al riu Teesta, no es apte per vehicles pesats i circulem amb tota tranquil·litat, una bona part de la vegetació es un arbust que permet extreure quinina de la seva escorça. Malauradament per els habitants, aquest producte tan important per la prevenció i tractament de la malària, ara es sintetitza sense recórrer a la planta natural, i ells han perdut aquesta important font d’ingressos.

Quan aquesta pista retroba la carretera principal, gairebé a la llera del riu Teesta, ja som al pont que dona entrada al Sikkim, hi ha un control de frontera i ens cal gestionar el ‘Inner Permit' mostrant els passaports, visat i entregant unes fotos carnet, aviat quedem registrats i rebem el paperet corresponent que ens autoritza a ser-hi els propers dies. Ara la carretera remunta una vall més estreta, hi ha molts camions i costa molt avançar-los, com es normal en aquesta geografia, tot sovint passem per trossos que les pluges s’han emportat no fa gaire, i que ara son una concatenació de forats amb pedres i pols. A les 13:00 arribem al nostre hotel, es el Orange Resort, a una 10 kms per sota de Gangtok, la capital del regne. El hotel està construït escalonat a la dreta pendent, i s’hi entra per dalt. No està malament però dona una sensació una mica entranya, es molt gran, al dinar tan sols hi som 4 clients. Després de dinar marxem cap al monestir de Rumtek, la carretera que hi puja surt d’una mica més avall del nostre hotel i s’enfila per l’altre costat de la vall, no hi ha gaire tràfic però es estreta i empinada. Aquest monestir es un lloc de peregrinació especial per la branca Kagyupa, el va fundar l’últim jerarca tibetà fugit del Tibet, força més tard que el Dalai Lama. Es el que va impulsar l’extensió del budisme a occident, a més de fer-ho aquí, es a dir, era un dels principals líders budistes moderns i morí fa pocs anys mentre era a USA. Ara els seus seguidors tenen muntat un seriós (i dramàtic) problema de successió, doncs no tenen clar qui es la seva reencarnació. Fins i tot hi ha protecció militar al recinte, per evitar que les diferents faccions s’ataquin – quina llàstima.

L’edifici imita un conegut monestir del Tibet, i es molt gran i vistós, però amb la poca gràcia de la construcció moderna, potser es que estem massa condicionats per els de Bhutan. A la sala principal hi estan fen una pregaria uns 50 monjos, amb els seus instruments rituals habituals, i el solista que recita amb una profunda veu de baix. Ens explica en Louis que preguen per trobar ràpidament una solució per decidir qui ha se ser el nou Lama; hi ha en joc un important patrimoni repartit per tot el mon i els governs indi i xinés hi tenen posats els ulls atentament.

Estem en una situació elevada, a la carena oposada a la ciutat de Gangtok i amb una visió excel·lent sobre tota la vall. No ens cansem de gaudir d’aquests paisatges de dretes valls, amb petits bancals d’arròs i horta enfilats a les seves pendents, també cobertes per espessos boscos de bambú, teca, etc. Ens arribem a un petit monestir proper, molt menut i que es anterior al nou de dalt, l’estan restaurant i la fortor de pintura es dissuasòria, els artesans han estat educats a l’escola d’artesania tradicional de la capital, la tasca de recuperar la gran quantitat de murals pintats a les parets es realment de gran mèrit, per el gran detall de totes aquestes pintures religioses. Amb tot això ja hem acabat la jornada de visites d’avui i retornem al hotel. Demà matinarem de veritat, ens recullen a les 4:30 per anar fins al mirador Tashi, que si el dia es clar ens permetrà veure la sortida de sol sobre el Kangchenchunga.

Tenim temps sobrat per fer la bugada, preparar la roba d’abric per demà, trucar a la família i escriure la crònica diària. Demà també visitarem la capital i aprofitaré per canviar alguns USD.

22 d’octubre

Sona el despertador a les 4:00, quina mandra, ens vestim i sortim a la porta del hotel, no tarda gaire en arribar el nostre cotxe. Anem carretera amunt cap a la ciutat, es un seguit de llaçades que guanyen alçada cap a la carena on ha crescut la ciutat. Malgrat ser tan aviat i encara fosc, hi ha gent que sembla passejar o fer esport per la carretera, o potser es que van a treballar, però molts porten xandall, travessem la ciutat, que també ha crescut a un costat i l’altre sobre l’esquena de la carena, la construcció aquí es complicada i tinc seriosos dubtes sobre la resistència dels edificis en cas de terratrèmol. També veiem moltes instal·lacions militars, amb llampants emblemes i eslògans publicitant els seus valors, propòsits, etc. Aquesta vall es l’accés clau entre el Tibet i la India, ara hi ha accés rodat fins la mateixa frontera, en Louis ens comenta que a la part xinesa la carretera es molt bona, a la india es força rudimentària i l’accés turístic està obert fins la frontera tan sols als indis, no als estrangers. També ens xoca que hi han molts punts de control, doncs no entenc quina es la seva eficàcia, ja que hi ha moltes possibilitats per evitar-los.... potser son per efectes ‘morals’. La pujada ens descobreix com la població s’ha anat escampant muntanya amunt, aprofitat la carretera més o menys precària , com que tenen les llums enceses es més evident la presencia de les cases. Finalment arribem al mirador Tashi, un collet a la carena amb un parell de bars i un mirador des d’on tenim una bona panoràmica cap a la frontera amb el Nepal i el Tibet. Els + de 8000 mts del Kangchenchunga destaquen majestuosos, acompanyat per altres cims propers, dels que he oblidat els noms que ens ha dit en Louis. Encara no hi toca el sol però ja es veuen més clars que les valls entre mig, fa fresca i s’agraeix la roba d’abric que ens hem posat. Faig algunes fotos amb l’esperança de que reflecteixin l’espectacle. Puntualment, a les 5:30 s’encén la punta del Kangchenchunga amb la primera pinzellada rogenca del sol, aquesta il·luminació es un espectacle progressiu que va arribant als cims més alts, això permet diferenciar-los encara que per la perspectiva sembli que n’hi hagin d’altres més alts. Passem gairebé 1 hora gaudint de la progressió de la llum a tota la carena, amb els prismàtics ara podem veure més detalls de les geleres, parets i esquerdes, també apreciem un cert núvol de vent al cim més alt, i tot amb una atmosfera netíssima. Si d’aquí 2 dies, a Darjeeling, el temps es conserva així, repetirem la funció amb una perspectiva diferent, que serà un comiat excel·lent de les vacances. Mentre gaudim de la vista en Louis ens porta un té calent, del bar que tenim a sota, sorpresa – també pica !! i es nota certa aroma d’espècies afegida al té amb llet.

Després tornem al hotel, on tenim força temps per esmorzar, afaitar-me, canviar-nos de roba, fer una becaina, etc. fins que a les 10:00 reprenem el tour. Ens han preparat unes bosses de picnic que ens emportarem al cotxe. Primer anem al museu de Tibetología, que conté una interessant col·lecció de tangkas, unes pintades i d’altres brodades, instruments rituals molt antics, figuretes religioses i una important biblioteca de llibres sagrats. Bona part d’aquestes joies van arribar del Tibet quan es va escapar el Dalai Lama i ell mateix les va dipositar per aquest museu, l’edifici té aspecte de temple i cal també entrar-hi descalç, doncs totes les peces son considerades relíquies sagrades. Es un bon recull d’aquesta cultura religiosa tibetana i d’aquestes valls del Himàlaia, sortint d’aquí anem a una stupa situada a dalt d’un turó, amb un temple i monestir, no gaire interessants. Després hem deixat el cotxe i hem accedit amb un taxi al centre de la ciutat, per evitar fer voltes impossibles en aquest laberint de pujades i baixades amb revolts de 180º que condicionen la ciutat. Al carrer central Mathama Gandi (l’únic horitzontal) he aprofitat per canviar $US a un banc, el procediment es lentíssim, tot el que s’introdueix al ordinador, també es duplica manualment en paper (formularis i llibres), el canvi ha millorat, aquí es 48,05 i amb la comissió queda en 47,8. Passegem per aquest carrer, recentment convertit a zona peatonal, està arreglat raonablement amb fanals i torratxes de flors, les botigues continuen sent les acostumades a qualsevol de les poblacions visitades, es a dir, això encara no es com al Portal del Angel de BCN.... a l'altre extrem del carrer ens espera el nostre cotxe, ens porta a una exposició de flors no gaire gran, on hi passem l'estona ’retratant alguns atractius jocs de colors florals. La Teia hi compra un parell de bulbs d’orquídia, amb l’optimisme de que els farà florir a casa, no m’ho crec, si se’ns moren les que comprem ja florides, com aconseguirem que floreixin els bulbs ??

Som a tocar d’un parc/jardí situat a la carena on està la ciutat i ens hi quedem per menjar el picnic, asseguts a un banc. Així col·laborem a l’atractiu turístic de la vila, doncs sembla que tots ens miren como una atracció interessant, des de l’entrada a la India no hem vist gaire turisme occidental, però si que n’hi ha procedents d’altres indrets d’aquest immens país. Amb el picnic hem tingut sort, no picava res !!!

Continuem la visita turística accedint als temples del antic palau reial, el temple es ara un centre d’estudi per monjos budistes, gracies a que l’hereu del antic rei es un dels jerarques religiosos del país i ho ha donat per aquesta funció, a més d’invertir-hi també molt del seu patrimoni fent-hi nous edificis per els monjos residents i per els estudiants. Ens diu en Louis que es un sant home, i que ha renunciat a tots els seus bens terrenals.

Apart d’aquesta història, el temple no té gaire interès addicional. Hi estan fen una pregaria i hi fem la volta i la donació acostumada. L’ultima visita del dia serà el centre artesanal, hi intenten oferir alguna sortida laboral als alumnes que no tenen aptituds per estudis superiors, ens recorda força el que varem visitar a Thimpu, però bastant més rònic, es interessant i tenen un petit museu adjunt amb mostres i peces atractives, a pocs metres hi tenen una botiga on venen diferents productes de la seva artesania, catifes de llana gairebé idèntiques a la que varem comprar al Lhadak als anys 80, gravats en fusta, màscares, tangkas, etc. No hi fem cap compra, però veiem que els turistes de la India hi adquireixen forces peces, aquest deu ser el seu mercat natural.

Encara es aviat, però aquí ja no hi ha res més a fer. Si l’hotel fos proper a la ciutat encara hauríem passejat una mica per tafanejar les botigues, però som força lluny i tornem cap al hotel. Avui ens afirmem en la nostra opinió de que en aquestes valls, el principal atractiu es el paisatge i el panorama dels grans cims que formen el teló de fons. No sé si a Darjeeling hi descobrirem algun atractiu addicional, demà marxem cap allà a les 8:00.

23 d’octubre

Sortim puntualment, encara no hi ha gaire tràfec de baixada cap al riu Teesta, una breu parada per registrar la nostra sortida de Sikkim, i ja som de nou al País Ghorka o Gorkhaland, com en diuen al nou estat indi que desitgen. En Louis i en Sudar es posen de nou el seu barret Gorkha amb l’emblema dels 2 ganivets kukris creuats. Seguim vall avall fins la bifurcació que s’enfila a Darjeeling, ara la carretera es molt empinada i amb corbes continues, algunes fins i tot en tirabuixó, tot el traçat es resultat de l’enginyeria colonial britànica, de quan varen establir a Darjeeling la seva estació d’estiu dalt de la carena, a 2100 mts d’alçada. Aviat som entre pendents plantades totalment amb la camel-liàcia del té, ara una bona part d’aquestes plantacions han estat abandonades com a resultat dels conflictes entre els grans empresaris i els treballadors, que han perdut una important font d’ingressos. Al guanyar alçada comencem a veure de nou la serralada himalaienca, una mica enterbolida per algun núvol, però sempre esplèndida amb la presidència del Kangchenchunga. Es evident que els britànics varen escollir un lloc ideal per establir-hi la seva residència, la vista en qualsevol direcció es un espectacle impagable. Arribem a una collada on hi ha la via del carrilet (‘toy-train’ en diuen) que uneix Darjeeling amb Silguri, que ja es a la plana. Tal com indica el seu nom, sembla un trenet de joguina, aquí, la via es també la carretera i hi ha crescut al costat una petita població allargassada.

Ens aturem una estona per visitar un altre monestir a Ghum, aquest ja té més anys i l’interior si que es interessant, pertany a la branca budista ‘barrets grocs’. Escoltem una vegada més totes les explicacions sobre els budes, escriptures, etc. i encara aconseguim no fer massa cara de babaus, per no ofendre la sensibilitat d’en Louis. Ara la carretera/carrer/via de tren ja es un seguit de casetes i botiguetes, que es difumina una mica fins que torna a créixer al acostar-nos a Darjeeling. Aquesta afició a posar les ciutats enfilades a la carena obliga a que creixin escalonades a costat i costat, en aquest cas la ciutat es veu força comercial i dinàmica, s’han creat uns giravolts de carrers amb pendents increïbles i la seva densitat ho fa fins i tot atractiu. S’hi veuen més turistes occidentals i també molts d’indis, probablement dels estats del sud, aquests destaquen per una vestimenta bastant estrafolària, especialment si no vesteixen la seva tradicional. L’hotel aquí el tenim al rovell del ou de la vila, es un altre edifici colonial que ens transporta a qualsevol clàssic d’Anglaterra, es realment acollidor, la façana mira a ponent i ja ens imaginem contemplar les carenes quan s’amaga el sol, però ens donen una cambra del costat muntanya que ens amorra a la paret de darrera – intentarem que ens la canviïn demà. El restaurant es excel·lent, està clar que aquesta cadena Elgin es una joia, son els mateixos del hotel a Kalimpong, i es una llàstima que al seu de Gangtok no hi tinguéssim lloc.

Just després del dinar, marxem a visitar la factoria d’una de les grans plantacions de té properes, si al pujar cap a Darjeeling ens semblava que la carretera era molt empinada, ara canviem d’idea, estem baixant per unes rampes amb bonys i forats, però amb asfalt, amb una pendent on sembla estrany que el cotxe s’hi aguanti i giravolts de 180º, cal aguantar-se al seient de davant per no caure agenollat al espai del mig. En poca estona hem baixat uns 600 metres i quan el bosc s’aclareix ja som a uns edificis atrotinats i envoltats de casetes dels treballadors, rodejats de pendents carregades de plantes de té. Uns cartells penjats a la façana anuncien que han obtingut una anyada amb el preu màxim per kg de té de la màxima qualitat internacional etc...

Hi fem un recorregut on hi veiem com assequen la collita del matí en uns llargs taulells ventilats per sota amb aire calent, el tractament dura les hores necessàries per deixar al té tan sols una humitat del 30%. Després ho passen per una ‘enrotlladora’ i uns garbells que separen la matèria fina dels tronquets més gruixuts, llavors s’estén aquest material a uns altres taulells on es deixa fermentar unes hores, fins que els experts decideixen que ja es suficient i passa a les assecadores finals, on es para la fermentació i queda a punt per el garbellat de cal-libració de qualitat. Ens en ensenyen i fan olorar diferents qualitats, ens cal afirmar que hem olorat la diferència, per no tenir que repetir-ho, però el nostre nas no hi nota cap diferencia. També en fem un tast al laboratori, on tornem a pretendre que tenim el paladar fi !!

Decidim comprar-ne una mica, son 2 envasos de 200 gr, per els que paguem 1800 rupies, ara haurem de fer prendre el té als amics que vinguin a casa, i fer veure que som uns entesos....

Tornant muntanya amunt cap a Darjeeling tornem a gaudir d’una esplèndida vista del Himàlaia, el sol ja va de baixa i en Louis ens pregunta si volem veure com la posta enrogeix els cims – qualsevol es perd aquesta ocasió – el cotxe ens deixa a l’entrada de la ciutat i anem caminant fins un mirador perfecte, la llum va canviant i les crestes s’encenen de color taronja, malgrat alguns núvols que insisteixen en emprenyar. Acabem la jornada passejant fins l’hotel, ja fa fresca i caldrà abrigar-se una mica, després de fer-ho sortim a passejar per el centre, a uns 300 mts del hotel hi ha una plaça prou gran on hi ha muntat un escenari, hi estan representant una funció que recorda talment ‘Els Pastorets’ en versió budista, una gran pancarta proclama que volen tenir estat propi ‘Gorka Land’, segregat de la actual West Bengal. El mateix cartell es a la majoria d’establiments i vehicles, sembla que aquest moviment es força popular. Per tota aquesta zona comercial hi ha botiguetes de ‘antiguitats’ i artesania de tema budista, comprem una bonica tassa que lluirà a la vitrina del menjador.

També hi ha moltes paradetes de menjar i de viandes, de roba, sabates, etc. com a tots els mercats locals, fem tot el recorregut, incloent una llibreria on hi comprem un llibre amb moltes fotos i text sobre Bhutan. Uns espavilats comerciants de xals detecten les mirades angoixoses de la Teia i ens inviten a entrar – i no comprar – ens hi instal·lem una bona estona gaudint del refinat sentit comercial dels venedors, que ens fan una exhibició de tècniques de venda amb un tracte exquisit i divertit – evidentment la senyora surt amb un bonic xal de pashmina – o de camamilla – el nom es el menys important, ho hem passat bé i la peça comprada ens agrada. O sigui que som el model de guiris satisfets.

Ara sí que podem tornar al hotel i descansar amb la satisfacció de la feina ben feta....

De nou un sopar atractiu, i a dormir aviat, que demà toca llevar-se a les 3:30 per intentar veure des de la primera fila, la sortida del sol il·luminant la cresta del Kangchengchunga. La vista des d'aquesta orientació crec que es més ample que des de Gangtok. Esperem que els núvols no emprenyin.

24 d’octubre

Avui es el dia que hem matinat més, sortim a les 4:00 cap a Tiger Hill, el mirador per gaudir de la sortida de sol himalaienca. Al carrer es evident que tots els vehicles tenim el mateix objectiu, ens explica en Louis que hi han poques places als salons del mirador (punyeta, això semblarà un partit de la Champions al bar del barri), per aquest motiu vol ser dels primers en arribar-hi i assegurar-se de que aquest parell de ‘jovenets’ no passin incomoditats. Al peu del turó cal comprar el ticket d’accés i quan ja no hi caben més vehicles, tanquen la barrera i cal pujar-hi caminant. Sembla que en Louis controla bé aquest entorn i tenim seients a la sala de Primera, es un edifici de 3 plantes construït dalt del turó, i a tocar d’unes horribles antenes de telecoms. Crec que si ho haguéssim vist a la llum del dia, no hi hauríem vingut, però cal reconèixer que es un punt ideal per gaudir d’un ample panorama sobre la carena fronterera amb Nepal i Xina, la sala té grans finestrals i no deixen obrir les finestres fins que no comenci el joc de llums del sol, falta gairebé una hora i m’estic adormint al sofà, a fora la temperatura es força baixa, però no inferior a zero, som a uns 2500 mts d’alçada. No hi ha ni tan sols un núvol i al anar clarejant ja es veu el majestuós perfil del Kangchenchunga i els seus veïns, també es veu força lluny un perfil que correspon al Everest, Makalu i Lhotse. Com deu passar cada dia, la gent no està gaire disposada a esperar que claregi més i abans de que el sol encengui les puntes del 8000s ja comencen a obrir les finestres i s’engega la festa de fotos (i com no podia ser altrament, molts de flaixos, com si els cims fossin a 10 metres!!!) la primera part del espectacle son les primeres llums que s’aixequen sobre les carenes de Bhutan, i segueix amb l’encesa rogenca de les puntes dels cims més alts. Això compensa a bastament l’emprenyamenta d’estar voltat de tanta gent, gairebé com a la Rambla. Ara ja es distingeixen bé l’Everest i el Lhotse, i també el Makalu, que al estar més proper sembla el més alt dels 3, no obstant no s’hi poden apreciar els detalls. El veritable president es el Kangchenchunga, el Kabrum i altres 7000s veïns, amb els binocles ja s’hi veuen bé les esquerdes, esperons, geleres...

La vista des d’aquí es força millor que des de Kalimpong o Gangtok, doncs en aquest angle es veu la carena per la part més ample.

Tornem a Darjeeling per una pista diferent que ens dona una visió més alta sobre els penjats carrers de la ciutat, si un dia hi ha un terratrèmol una mica intens, no quedarà cap edifici dret. Ens acompanyen al hotel, on esmorzem tranquil·lament i després sortim a passejar una mica per la plaça on varem estar ahir al vespre, ja estan muntant les paradetes i es agradable veure com la ciutat es comença a moure. A les 10:00 ja som de nou al hotel, on en Louis ens espera per acompanyar-nos a l’estació del carrilet, amb el que farem un curt trajecte turístic. Baixem caminant per carrerons estrets i plens d’aquests micro comerços que venen de tot, es un laberint increïble d’activitat comercial de tot tipus. Per sobre dels nostres caps sempre hi penja un entrellat de cables elèctrics i connexions lligades que mantenen misteriosos equilibris, demostrant una vegada més la gran fe en els seus deus dels habitants del país. No entenc com en qualsevol instant no hi ha algun espetec que electrocuti a tothom; veiem un altre mostra de seguretat basada en la protecció del deus: una paradeta de petards a 30 centímetres d’una cuina de menjar popular, d’on surten grans flamarades mentre cuinen... Om Mani Padme Um !!!

Aquest passeig fins l’estació també ha resultat interessant, i encara hem fet compres, es una bossa d’equipatge per substituir una de les que portem, que ha estat rodant mon amb nosaltres des del 1994 i que es quedarà amb el xofer quan marxem...

El trenet funciona des del 1881, fou construït per els britànics per enllaçar amb el tren que des de la plana (Silguri) va a Kalkatta. Es una joia ferroviària atrotinadíssima, però encara funciona. 2 trens diaris fan el recorregut complert entre Silguri i Darjeeling, i d’altres amb us tan sols turístic es mouen entre Darjeeling i Ghum (uns 7 kms) en un trajecte curt fet especialment per els ‘giris’, que et fa sentir a un calendari del 1800, un soroll espantós, plou sutge amb abundància i la pudor del fum es ben forta, menys mal que no passem per cap túnel. Una paradeta al monument al Soldat Gurkha es també un mirador esplèndid sobre la ciutat i el Kangchengchunga al fons, que també permet incloure el tren al panorama himalaienc, a Ghum visitem un atrotinat museu del carrilet, que permet valorar millor el que va suposar aquesta obra d’enginyeria en aquell temps. Resumint, es una passejada molt entretinguda en un entorn ben pintoresc. Al tornar a la estació d'origen, ja ens espera el nostre cotxe i ens acompanya al hotel per dinar, doncs ja son les 13:30. Ens agradaria fer una migdiada, però en Louis ens recollirà de nou a les 14:15 per fer les darreres visites a la ciutat, tan sols podem fer uns 10 minuts de becaina.

A la tarda anem als afores de la vila, a dalt d’un turó hi ha l'Institut Himalaienc i el zoològic. Aquesta institució la va fundar en Tensing, la India el va nomenar Sir després de la primera ascensió al Everest. No tinc gaire clar si va ser una maniobra india per participar del prestigi de la ascensió, o realment en Tensing volia crear aquí una escola de formació per el personal de les expedicions, que llavors sortien totes de Darjeeling. Es una mena de museu mal estructurat, on hi ha alguns diagrames, fotos, mostres de material antic, etc. No està malament per passar-hi l’estona, però es veu francament rònic. Al voltant hi ha construït un zoològic de la vella escola, amb alguns dels animals específics del Himàlaia, fa mal al cor veure les pobres bèsties en un lloc tan maldestre, però no es veuen gaire maltractades. Alguns exemplars, com l’os negre, els lleopards i el panda roig, son preciosos, fins i tot en aquest entorn lamentable, i així acaba la nostra visita al Himàlaia.

A la cambra acabem de preparar l’equipatge per demà.

26 d’octubre

Ja estem a punt abans de les 8 i sortim així que arriba el cotxe, el vol es a les 12:50 des de Bagdogra, i com que no ens refiem gaire dels horaris en aquestes carreteres, preferim sortir amb bon marge de temps. La carretera segueix la via del carrilet amb totes les variants possibles, a un costat, a l’altre costat, a sobre, a sota, i tots els creuaments possibles, i també com a carretera – carrer – via – centre comercial, segons la proximitat als habitatges i a les plantacions de té que ens envolten. El Kangchengchunga avui també està esplèndid, ni un núvol, quina imatge més fantastica que ens queda de Darjeeling. Al anar perdent alçada cap a la plana, va disminuint la part visible dels cims, fins que tan sols es veu la última punta que ens acomiada.

La panoràmica avall dona molt bona idea de l’extensió que va agafar el cultiu del té en aquestes muntanyes, i pensar que ho va posar en marxa un britànic, que va escamotejar uns planters en un viatge a la Xina....

Arribats a la principal població en aquesta pendent cap a la plana, deixem la carretera principal per agafar una ‘drecera’ que permet evitar una zona de tràfic dens als voltants de Silguri. Es una pista molt dreta que comunica varies plantacions i agrupacions de vivendes a les valls que baixen a la plana, també es una variant interessants als lents revolts de la via del carrilet. No entenc com podien utilitzar aquests camins sense els 4x4 actuals, probablement eren per cavalleries amb alforges. Amb el ràpid descens es nota també un augment important de la temperatura, arribats a la plana canvia el tipus de les plantacions, ara son del té Assam en terrenys plans on les dones estan plenament enfeinades fent la collita. Retrobem la carretera principal que aviat ens portarà a Bagdogra, el tràfic ara es intens i més ‘emocionant’, arribem amb prou temps per facturar tranquil-lament i acomiadar-nos d’en Louis i el xofer. El control de seguretat es molt estricte i fins i tot la peça de cabina la controlen amb una etiqueta que segellen al passar els RX. Es un aeroport petit que comparteix la pista amb una base de la força aèria, de tant en tant sentim un fort soroll quan els reactors militars s'enlairen o aterren. Veiem que no entra ni surt cap aparell civil, ningú informa sobre el retràs dels vols però quan ja fa una estona que ja no es veu cap moviment dels aparells militars, es reprèn l’activitat dels vols civils, al final sortim amb 1:30 de retard i el vol va primer a Badgwati, on ni tan sols sortim del aparell, en 30 minuts reprenem el vol cap a Delhi. Ja hem fet bé de demanar un vol que no posés en perill l’enllaç Delhi-Zurich. Des del vol continuem gaudint d’una vista excel·lent sobre la carena del Himàlaia, primer encara reconeixem el Kangchengchunga i l’Everest, però l’espectacle continua encara una hora més doncs volem gairebé paral·lels a la serralada, que no comença a allunyar-se fins que girem cap a Delhi. Aterrem que ja es fosc, l’equipatge surt molt ràpid i a fora ja ens espera l’empleat d’en Vishwas, que ens porta fins al domicili del seu cap, allà coneixem a tota la família, la seva dona Monisha, el fill i la filla, i els seus pares. Estan en plena festa de Vishnu, la més important del calendari hinduista i que equival en celebracions al Nadal cristià, per arreu s’hi veuen il·luminacions festives, el dia central es el 28, però les festes duren uns 8 dies. Ens en dona més detalls en Vishwas, es una festa per retrobar-se amb la família, amics, companys d’empresa, que també s’acompanya d’obsequis i grans tiberis (els qui tenen prous rupies). Son una família molt agradable i ens acullen com si ens coneixessin des de fa molts anys. La vivenda es gran i espaiosa, una torre unifamiliar generosa fins i tot per la família nombrosa, la decoració reflecteix un bon nivell econòmic i la progressió que està fent el país. Han tingut la gentilesa de preparar-nos un sopar variat i sense picants. Ens entretenim parlant de temes econòmics, politics i fent bromes tòpiques, a les 10:30 ja ens està esperant el seu cotxe i ens acomiadem amb el compromís de que quan ell torni a Barcelona, d’aquí a pocs dies, ens veurem de nou.

Es a dir, que la última activitat de les vacances, amb aquesta agradable família, ha estat com la cirereta del pastís.

Al aeroport aquesta vegada no ens passen per alt l’excés de pes, ens toca pagar 13.200 rupies de recàrrec. Es el pes del material de tresc que portem i que al final gairebé no hem utilitzat. La resta de tràmits segueixen sense incidents, a les targes d’embarcament veiem que continuem amb els mateixos seients que a la vinguda, o sigui que anirem còmodes, avia’m si fem una bona dormida.

L’enllaç a Zurich roda tan bé com a la vinguda i aterrem a Barcelona a les 9:00 del matí, a les 10 ja som de nou a casa, contents d’aquesta nova experiència i de retornar a la llar amb un gran bagatge de bons records...